dimecres, de setembre 22, 2004

Els muts han après a parlar.

Al País Valencià, els muts han après a parlar i a Castella l'Esperit Sant donarà do de llengües als funcionaris !

Els antecedents ja els coneixeu, des de finals de la dècada de 1970, la incipient transformació de la dictadura espanyola en un estat homologable internacionalment, va fer tot el possible, "sin que se note el cuidado", per esquarterar la unitat de la llengua catalana i la relació entre les seves comunitats de parlants.

Avui ens trobem en un altre capítol d'aquest serial que en condicions normals no tindria raó de ser. A Internet trobareu un manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua que us aclarirà les particularitats d'aquesta situació.

Ens trobem doncs amb un advocat de l'Estat, evidentment habitant de la capital de l'altiplà i segurament monolíngüe castellà o no catalanoparlant, que basant-se en lleis i mecanismes legals, presenta un informe al ministre Moratinos per tal de demanar a Europa l'oficialitat de les llengües peninsulars. Fins aquí res a dir si no fos perquè en la recerca d'una perfecció que no la pugui tombar cap tribunal davant els previsibles (per què ?!) recursos del partit Popular, ha obviat uns punts clau que si desconeixia, n'hauria d'haver demanat consell. Buscava assolir l'objectiu però no ha tingut en compte l'entorn. Expert en lleis però desconeixedor (o potser no tant ...) de la realitat lingüística i social del País Valencià. En qualsevol cas, i potser amb una mica d'ingenuïtat, acordem el benefici del dubte i donem per ignorància el que podria semblar mala fe.

El manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua deixa molt clara l'absurditat de la proposta del ministre espanyol, i apunta clarament la via de sortida de l'enrenou on s'ha ficat. Potser en voldrien una que els permetés salvar la cara i treure el peu de la galleda sense fer mullader, però ja no hi son a temps. Quan es governa s'han de prendre decisions racionals i raonades i aquestes poden no contentar a tothom. L'única solució lògica i plausible no agradarà al partit Popular, però tampoc no tenim cap obligació de fer-los la vida més fàcil ni cedir, com si fos la torna d'una suposada conciliació futura, en temes que ells no senten seus i amb els que juguen, jugaran i tornaran a treure quan els convingui.

Perquè ara resulta, que els qui no la parlen mai, els qui no fan res per a protegir-la i divulgar-la, els qui ignoren reiteradament la veu del món acadèmic, els qui han prohibit llibres d'autors del Principat, els qui fan parlar a Ausiàs March en castellà, etc, etc. aquests mateixos, s'interessen pel nom i la presència a Europa de la llengua que mantenen arraconada, oblidada i discriminada, la llengua pròpia del país on ells i les seves famílies van escollir per prosperar. Els muts han après a parlar !

Però aquí ja no podem atorgar el benefici del dubte, aquí tenim tots els nostres dubtes:
  • Cal dubtar d'una administració que sistemàticament ignora les argumentacions del món acadèmic i que a més a més vol imposar a la comunitat científica els seus propis criteris, sense cap altre argument que el seu parer. Ignoraran també als enginyers de camins que projecten ponts i carreteres ?
  • Cal desemmascarar i deixar en evidència aquests col·lectius que per afany de protagonisme o interessos de partit, volen dir la seva on no estan legitimitats per fer-ho, bé per ignorància, bé per gana.
  • Cal desemmascarar els borinots que per afany de protagonisme s'apunten a qualsevol taula o consell que els pugui donar de menjar, una columna on escriure i 5 minuts de televisió l'any sense cap més criteri que els seu flexible parer.
  • Cal exigir als partits d'àmbit estatal que callin, deixin fer als experts i acatin les decisions que aquests prenguin. I si volen dir res, que escoltin primer als militants que sí en siguin parlants. Què ha de dir el partit Popular de Catalunya als seus companys del País Valencià ?
  • Cal desemmascarar a qui, havent estat escollit per administrar un país (en aquest cas el País Valencià), crea problemes allí on no n'hi ha i atia l'enfrontament per tal de crear miratges, desviar l'atenció i salvar la cadira.

Només els experts, i fora de qualsevol tipus de pressió política, poden acordar la denominació d'una llengua, un asteroide o un nou virus. Només els usuaris de la llengua, els actius, podrien tenir alguna cosa a dir. O es que ara hem de deixar decidir els polítics també sobre els noms dels colors ?

El món científic i acadèmic també ho té molt clar des de fa molts anys i així es demostra en càtedres, cursos d'idiomes, publicacions i congressos. D'altra banda la indústria ja fa temps que ha escollit, i tant DVDs, mòbils, manuals, etc, empren la denominació "català" per a referir-se a la nostra llengua. Com digué en Villatoro a "De la nit al dia", quins interessos poden portar a algú a tirar pedres sobre la seva pròpia teulada ?

Per què voler regular de iure contra el que és de facto ?

A tot això, de Salses a Guardamar, se'n diu frisar per tocar allò que no sona i, un altre cop, fer del valencià un distractor polític. El bròquil ja s'ha acabat. Si no el parleu, no parleu !

diumenge, de setembre 19, 2004

Català o Valencià, una sola llengua (o in pluribus unum).

Davant l'al·lucinant proposta del Ministro de Asuntos Exteriores del regne d'España demanant a la Unió Europea que tant el català com el valencià, noms diferents de la mateixa llengua, siguin considerades llengües diferents i de ple dret exposem el que segueix:
  • Estem d'acord amb el fet que el català, la setena llengua més parlada a la UE, tingui el mateix rang i consideració que qualsevol altra de les llengües dels estats que formen part de la UE. I a més ho exigim.

  • Hi ha tres exemples -pel cap baix- de llengües europees que es parlen en més d'un estat de la Unió: el francès (a Bèlgica i a França), l'alemany (a Alemanya i a Àustria) i el neenlardès (a Holanda i a Bèlgica (Flandes)) i tenen, en canvi, una única oficialitat.

  • Només les autoritats lingüístiques amb competència nortmativa sobre le català i el món acadèmic lingüístic poden pronunciar-se sobre el tema. De la mateixa manera que un no cirurgià no pot operar, un no lingüista no té capacitat per parlar ex-càtedra i fer lleis i reglaments que vulneren el sentit comú basant-se amb la paraula dels no experts.

  • No han de prevaldre els interessos particulars i sectaris davant la lògica, l'opinió dels lingüistes de tot el món i fins i tot dels dictàmens del Tribunal Constitucional.

  • De la mateixa manera que el govern del regne d'Espanya no va demanar la cooficialitat de l'extremeny, el murcià, l'andalús o el madrileny, tampoc no té cap lògica que demani alhora la del català i el valencià.

  • L'Estatut del País Valencià reconeix el valencià com a llengua pròpia, pero en cap lloc no s'especifica que sigui una llengua diferent del català parlat al Principat, les Illes i altres terres de l'àmbit lingüístic.


Per això, a través d'aquest escrit, públicament demanem:

  1. La igualtat de drets lingüístics dels ciutadans que parlen la llengua catalana a la EU, en ralació als ciutadans que parlen altres llengües reconegudes com a oficials.

  2. Que independentment de la denominació final de la llengua, decidida pel món acadèmic competent en el tema, es reconegui d'una vegada i per sempre, tant al Regne d'Espanya com a la UE, la unitat de la llengua catalana.


Signa-ho a: http://www.campanyes.org/una_sola_llengua

-fi-


diumenge, de juliol 11, 2004

La piràmide del Castillo - o el malbaratament de cabals públics en la construcció de piràmides.

El tema ha desaparegut de les primeres planes, les columnes d'opinió i els debats radiofònics, però el govern de l'Estat a través de l'inefable Ministerio de Cultura, el mateix que no defensa les altres llengües patrimoni del regne ni paga el que deu (1), segueix amb una idea nascuda fa uns 20 anys. Malda sense que ningú no li porti la contrària per construir la biblioteca central de la província de Barcelona, una de les darreres que li queden per a completar la col.lecció de biblioteques provincials en cadascun dels districtes en que administren el territori.

Deixant aquí de banda el fet, sembla que definitivament solucionat a favor del sentit comú, de protegir, museitzar i divulgar les restes de la Barcelona arranada per la construcció de la Ciutadella, ens centrarem en el fet de voler construir avui, una biblioteca provincial central planificada fa més de 20 anys.

El Ministerio de Educación y Cultura aportarà, diu El Pais (3 març 2002), 34,19 milions d'euros (5.689 milions de pessetes) de pressupost inicial només per l'edifici, als que caldrà sumar desviacions pressupostàries típiques. Els llibres, no sabem si per estar escrits en català, i el manteniment van a càrrec de la Generalitat i no s'inclouen en aquests 34 milions. Tenim doncs uns 40 milions d'euros destinats a un sol edifici buit, això sí, a sumar a les desproporcionades (per gasives) inversions que l'Estat fa a Catalunya.

Què suposa aquesta milionada ? Ho podem comparar amb el museu, el centre de recerca i la neocova d'Altamira (25,26 milions d'euros, dels que 7,52 van ser pagats pel Ministerio de Cultura) (2) o amb el museu Guggenheim de Bilbao, edifici que costà uns 60 milions d'euros als contribuents bascs, però del que es poguè recuperar la inversió entre 1997 i 2002 al generar aquest una activitat econòmica estimada en més de 775 milions d'euros als que cal sumar 120 milions d'ingressos fiscals addicionals. (3)

A Barcelona no, aquí el Ministerio es deixarà 5 cops el que invertí a Altamira en construir una piràmide buida a fi d'acabar un pla de biblioteques avui obsolet; mig Guggenheim però sense la possibilitat de retorn de la inversió per activitats econòmiques complementaries.

La biblioteca central sembla que ha d'omplir un buit en el número de seients de lectura, en l'oferta de llibres i ser el magatzem de grans col.leccions (entre 250.000 i 600.000 volums segons Europa Press (13/nov/2002) que pressumptament han de disminuir el dèficit cultural de la província de Barcelona, la qual també inclou Berga, Igualada, Malgrat, Vic i Vilanova.

Primer sorprèn que per tal de satisfer les estadístiques província a província es pretengui proporcionar tota l'oferta en un sol punt del mercat. Sorprèn que aquesta sobreoferta pugui realment satisfer la necessitat, bàsicament repartida uniformement segons la distribució de la població estudiant i lectora sobre el territori. Aquesta solució és ineficient doncs no resoldrà el problema i per 40 milions d'euro esta fora de lloc. I més si tenim en compte que els llibres i el manteniment i els sous no entren en el pressupost. Igualment, augmentar el número de volums disponibles via la sobreabundància de llibres en un sol punt (LA biblioteca), tampoc no resol el problema si aquests llibres no poden circular i es demana presentar-se in situ a qui els vulgui llegir.

Que es podria fer amb aquests diners ?
Es feina del govern definir les prioritats, però és deure de l'oposició i si aquests baden dels ciutadans, denunciar els malbarataments quan el govern va errat. I la biblioteca central és un aquests casos.

Que a Barcelona, però també arreu del País, manquen biblioteques i espais i seients per a l'estudi i el treball en entorns tranquils és un fet; n'hi ha prou amb visitar les biblioteques en època d'exàmens o la demanda d'horaris estesos durant les vacances. Però que la biblioteca central provincial sigui la solució està per demostrar.

El pla de biblioteques de la ciutat de Barcelona (4) amb una xarxa de 27 biblioteques tenia un pressupost per al 2002 de 15 milions d'euros. D'aquest pressupost, una meitat es dedicà al funcionament ordinari i l'altra a inversió en nous equipaments. L'any 2001 la xarxa municipal va servir a més de 2'3 milions d'usuaris i va prestar 1'4 milions de llibres. Es a dir, que a Barcelona amb 7,5 milions d'euro es fa funcionar una xarxa de 27 biblioteques de barri i de districte. Això dóna una mitja de 0,27 milions d'euro per biblioteca en funcionament.

La Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona el 2002 (5) té uns 31 milions d'euro de pressupost una capilaritat de 149 biblioteques i 9 bibliobusos i ofereix uns 4 milions de documents a un 90% dels habitants de la província. Això dóna un ratio de quasi 0,2 milions d'euro per biblioteca.

Què podríem fer amb els 40 milions destinats només a la construcció de l'edifici buit de la biblioteca provincial central ?

Té sentit la inversió de 40 milions en un sol edifici buit destinat a biblioteca provincial ?
Té sentit la gran biblioteca provincial en una Societat de la informació ?

No seria més lògic obrir més punts de lectura o estudi distribuïts i més propers a la demanda, ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques i els recursos humans necessaris, augmentar la capilaritat i connectivitat de la xarxa de biblioteques, consolidar el catàleg electrònic unificat i potenciar el préstec interbibliotecari sense cost per a l'usuari amb la possibilitat de poder rebre els llibres dipositats en qualsevol dels centres (biblioteques o magatzems) de la xarxa ?

Benvolguts govern i oposició, no malbarateu els nostres diners i mireu de deixar enrere la lògica de la degeneració de la política hardware (6), la del tall de cinta i placa a descobrir, la de la piràmide a major glòria del faraó (que posa el xec però que oblida que els diners no són seus car només els administra). Quin sentit té avui en dia seguir encaparrats en construir biblioteques "centrals" quan amb la meitat de les recursos es pot satisfer molt millor part de la demanda d'espais de lectura, els llibres en circulació i posar d'una vegada el bit mestre d'una gran biblioteca virtual en xarxa que arribi a tothom ?

Cal anar deixant de banda la política de la piràmide; cal aprendre a administrar ciutadans i satisfer les seves necessitats i no les de territoris dibuixats artificialment sobre un mapa. Guanyar les eleccions no dona patent de construcció de piràmides ans demana treure el màxim profit dels recursos que els ciutadans posen en mans dels administradors.

La nova Societat exigeix un millor ús dels nostres diners i una major i més fàcil circulació de la Informació, i no ens podem permetre enterrar en una piràmide els recursos que potenciaran les bases del nostre futur; el de la societat en xarxa i del coneixement.

--------------------------

(1)
AVUI, 27 de setembre del 2003
"El deute conjunt d'11,1 milions d'euros que el govern de l'Estat, a través dels ministeris de Cultura, Exteriors i Foment, arrossega amb l'Institut d'Estudis Catalans (1,8 milions), l'Auditori (4,5 milions) i l'Institut Ramon Llull (4,8 milions)"

(2)
El diario montañés, 18 de juliol del 2001
http://canales.eldiariomontanes.es/especiales/altamira/not2.htm

(3)
El Guggenheim generó una riqueza de 173 millones en 2003
http://expansionvd.recoletos.es/edicion/noticia/0,2458,433950,00.html
Efecto Guggenheim
http://www.estrategia.net/estrategia/aniversario/ocio.htm

(4)
AVUI, 19 de gener del 2002
Sobre el pla de biblioteques de Barcelona

(5)
Dades 2002 de la Xarxa de biblioteques i bibliobusos de la Diputació de Barcelona.
http://www.diba.es/biblioteques/documentspdf/estadistiques_globals2002.pdf

(6)
Política hardware vs. política software, o Kheops vs. Hammurabi,

Política hardware vs. política software. (o Kheops vs. Hammurabi)

16-oct-2003

------------
LAFH - http://enredando.com/cas/cgi-bin/editorial/index.pl
14-oct-2003 - Editorial 393

"¿Qué ocurre? Pues, simplemente, que seguimos preocupados por poner ordenadores en las escuelas (esa sí es una cinta que se puede cortar y una foto que se puede publicar) y no por discurrir cómo se construyen las verdaderas aplicaciones que permiten gestionar conocimiento en red en el sector de la educación."
------------

Les paraules d'en Luis Angel em fan recordar una antiga reflexió sobre el tipus de polítiques que avui es despleguen, i que potser siguin un reflex del que es creu que els votants valoren més. La política hardware (o de la piràmide) vs. la política software (o de l'escriptura).

La política hardware (dels tangibles) desenvolupa accions i estratègies en el pla visible, en coses, edificis, obra publica, etc.

La política software (dels intangibles) es mou en l'espai de les interaccions humanes, de l'ús de les infraestructures, la relació de les persones entre elles i amb el Medi/Entorn (ambient, econòmic, social, laboral, ...) i s'ajuda o aprofita unes infraestructures prèvies.

Les infraestructures condicionen com es desenvoluparà l'activitat humana i la faciliten (o faciliten la catàlisi de les accions i reaccions), però no determinen la seva existència.

Quan els cotxes encara eren un somni i no hi havia autopistes (ni bones carreteres), les empreses invertiren en ferrocarrils per a potenciar el comerç, i abans del ferrocarril, els traginers i els vaixells competien per a portar blat de l'Urgell o del Bàltic. Quan el transport de mercaderies en tren no funciona o ha de perdre uns dies per a canviar d'ample de vies, es busquen alternatives (camions, avió, ...).

I una bona política hardware esta molt bé, les infraestructures son necessàries, sobretot per a no perdre el tren (fer més coses per unitat de temps o fer-les millor), però no son suficients. Ni de bon tros. I aquí es on sovint es troben a faltar 2 coses:

  • la (o una bona) política software o dels intangibles i
  • que la política hardware no degeneri vers la piràmide.


Pensant en la política d'intangibles, quina superestructura funcionarà sobre aquesta infraestructura ?
Quin sistema operatiu o quines aplicacions funcionaran sobre aquest hardware ?
Que farem amb els ordinadors a totes les escoles, els pavellons poliesportius a cada poble i barri, la banda ampla a cada casa, etc. si no en trèiem més profit que l'evident de l'ús directe ?

Pot el mercat proveir tot el que pot fer-se sobre una infraestructura ? El mercat oferirà allò que aporti benefici, millor si es amb poc risc, a qui proposi el servei o producte. I això es bo perquè ho farà tan eficientment com pugui. Però qui oferirà serveis amb un baix ROI, alt risc o alta inversió ?

Qui oferirà programari educatiu a les escoles, fòrums de trobada, intercanvi d'experiències, material curricular adaptat al futur amb el que es trobaran els nostres joves ? Qui pot potenciar una xarxa de biblioteques amb un catàleg unificat i préstec a qualsevol lloc del país ? Qui pot potenciar una biblioteca amb continguts electrònics ?

Només una bona política d'intangibles que permeti i doni joc la participació i auto-organització de la ciutadania (proj. Gutemberg, Softcatala.org, Entitats.info, ...) o l'acció de l'administració (Xarxa de Biblioteques) pot proveir el que el mercat pot dubtar a oferir.

Les piràmides (1) son la degeneració de la política hardware, la del curt terme i la que llueix de cara als Media i per tant el que veuran els electors o la que no te en compte l'ús, la racionalitat ni l'impacte sobre els intangibles (Economia, Societat, Medi,...); la que malbarata els recursos públics. I les piràmides poden ser fins i tot boniques i omplir-nos de satisfacció, però quan
altres infraestructures i/o la política software o l'impacte de la mateixa piràmide sobre els intangibles fallen, es qüestió de prioritats i de cost d'oportunitat. El bé personal o del partit vs. el bé comú.

Les piràmides, amb sort i si han estat ben construïdes i planificades, potser duraran més d'alguns termes electorals. Però l'escriptura, la política dels intangibles, la política que no comporta inauguracions ni plaques commemoratives, es la que donarà més i millors resultats a llarg terme. Cal doncs que ens preguntem, si podríem fer el hardware diferent, millor, més
racionalment, de manera que es potenciïn els intangibles.

Els intangibles no es degraden amb el pas del temps, fan la societat més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç; més forta, educada i cohesionada amb resultats invisibles a ulls dels Media (i segurament doncs dels electors) i dels organitzadors de campanyes electorals, però perduren.

Les polítiques dels intangibles han de, sense dirigismes, facilitar les reaccions entre les persones, la connectivitat dels enllaços dèbils (Granovetter i Florida) i per tant la circulació i enriquiment (Wienner) de les idees i la informació sobre les que construirem el futur, millor si es sobre bones
infraestructures que ens facilitin ser competitius.

Cal doncs que:

  1. la política hardware no degeneri vers la piràmide,
  2. que el desenvolupament de hardware tingui en compte els impactes sobre el software i
  3. que hi hagi una política d'intangibles que potenciï i faciliti l'ús de les infraestructures existents, les xarxes distribuïdes, els enllaços dèbils i els radicals lliures.

Les vies romanes vs. el dret romà. La piràmide de Kheops vs. el codi d'Hammurabi (2)

------------

(1) Uns bons i propers exemples de piràmide podrien ser la futura (esprem que no) biblioteca central de Barcelona, el malaguanyat Estadi Olímpic Lluís Companys, encetant un altre cop el mateix camí vers la decadència i abandonament que emprengué a principis del segle XX i del que va ser rescatat a cop de talonari i il·lusió 60 anys desprès. O el faraònic, excessiu i redundant, sense contemplar les solucions locals, Pla Hidrològic del govern espanyol. També el desgavell de la planificació del tren d'alta velocitat, començant la casa per la teulada i amb goteres, es una bona piràmide.

(2) Fa potser un parell d'hiverns, entre Nadal i Reis, vaig poder visitar el museu del Louvre. No era la primera vegada que hi anava, així que el que més em va sobtar no va ser el contingut ans el comportament dels humans allí congregats. Mentre la marabunta lluitava a cops de colze per veure les vitrines amb joies, utensilis i estatuetes egípcies, les sales de Babilònia i en particular el monòlit del codi d'Hammurabi romanien en la soledat i potser l'oblit. Kheops contra Hammurabi, hardware contra software. Un amb els favors del públic i els Media, l'altre oblidat però segurament amb molt més impacte sobre les nostres vides
.

divendres, de juliol 09, 2004

Com recolzar un teixit empresarial de PL ?

Resposta a la lletra de convit del COEIC demanant idees per a fer crèixer el teixit empresarial català d'empreses de programari lliure.


El teixit empresarial de PL nomes creixera si creix el mercat, intern i extern. Si potenciem primer l'intern, abans altres països no ho facin, estem donant a les nostres empreses una avantatge de sortida que facilitara la seva expansio posterior i la internacionalització. Ajudem així a desenvolupar una industria i economia del coneixement pròpia, que es desenvolupa abans i pot créixer amb menys competència i entrebancs.

Cal doncs desenvolupar el mercat del PL. Sense el mercat no hi haurà empreses; ningú no vol treballar ni fer negoci allí on no hi ha diners ......

1- una Fira, potser substitutiva de l'extint Informat, i d'àmbit europeu, dedicada a les possibilitats del PL dins l'empresa: servidors, bases de dades, ofimàtica, formació, suport client, serveis tècnics, integradors de PL en PCs de venda al public, etc. Es possible que inicialment calgui enquadrar-la dins alguna altra fira de sectors similars per tal d'ajudar-la a enlairar-se. Hauria d'ésser el CeBit del PL.

2- El rol de l'administració com a motor del canvi.
En un mercat tan dominat per un sol proveïdor, Generalitat, Diputacions, Ajuntaments (federacions de municipis i/o consells comarcals) i empreses publiques son un gran referent i tenen un gran poder de compra i per tant d'influència en el mercat:

a- Escoles: Una aposta seriosa amb dates i objectius clarament mesurables per tal d'implantar el PL a les escoles i assegurar-ne l'us, la divulgació i el mestratge. Implantar-ho a nivells didàctic i d'administració dels centres. Com les escoles poden necessitar manteniment i configuracions, això pot ajudar a l'aparició o creixement de petites empreses de configuració i suport tècnic, que a la seva vegada estaran millor preparades per a servir a empreses (sovint molt mes exigents). El mateix pel que fa a petits aplicatius. Es un bon ajut per anar teixint la xarxa del mercat del PL.

b- invertir l'estalvi assolit a les escoles amb la substitució del programari propietari per PL en la formació de mestres en noves tecnologies (Rosa Sensat, AEIC, XTEC, ...) i al desenvolupament de material curricular.

c- Administracions: Substituir prog. propietari per PL. No nomes en el cas ofimàtic, també pel que fa a servidors (bases de dades, gestió, etc). Algunes universitats ja han donat el pas i porten la gestió amb PL. No es podria compartir mes ?

d- Hospitals: no domino el tema, però es possible que al voltant de les grans instal.lacions de SAP i Oracle calguin aplicatius específics. Si tot funciona sobre GNU/Linux, poden caldre aplicacions especifiques a realitzar en entorns PL.

e- encoratjar a les universitats a distribuir CDs amb PL (com fa Alacant) i a incorporar ordinadors amb PL a les aules, biblioteques, etc. Evitar la pirateria a les universitats es passar de propietari a PL.

3- Potenciar l'us de/d'un sourceforge per compartir aplicacions (més productes al mercat). Ajudar així a crear una massa crítica d'aplicacions i solucions que encoratgi a més participació i a la difusió del PL.

4- Assegurar que TOTES les webs de l'administració, ens públics, empreses públiques, etc. segueixen els estàndard i siguin visibles/navegables amb tots els navegadors. No penjar al web (només) fitxers amb formats propietaris (.doc, .xls, .ppt, ...) i abocar-se a l'ús de formats oberts (o com a mínim, oferir els 2 formats).

5- Les primeres "success histories" han de venir de l'administració. El món dels managers de IT es força conservador i no es mouran en massa si algú no ho ha fet abans i ho ha fet amb èxit. L'administració ha de ser LA primera prescriptora del PL a través del seu ús.

6- Ajudar a desenvolupar un "cluster" empresarial al voltant del PL. Un clúster d'empreses que pugui aspirar a competir amb Redmond i Bangalore:
  • Amb Redmond es pot competir oferint una alternativa de clúster PL seriosa i eficient que esdevingui una referència.
  • Competir amb Bangalore és fugir de la carrera de la reducció de costos i del que sigui fàcilment deslocalitzable (anàlisi i programació d'aplicacions molt estàndar, anglès, poc valor afegit, ...). Buscant un valor afegit que no es pugui deslocalitzar fàcilment.
  • En definitiva, no competim amb les mateixes armes pq tenim les de perdre, però hem de buscar l'avantatge i competir allí on els altres no estan preparats.
  • Un punt important: en un país amb bona infraestructura de xarxa, aquest clúster no te pq concentrar-se tot en un sol punt geogràfic, pot estar escampat o ajudar a dinamitzar comarques amb pocs habitants o amb economies molt mono-cultiu.

7- Fomentar l'aparició de grups d'auto-ajuda que s'animin a escriure "How-to", divulgar-ne l'ús, que s'ajudin mútuament. Dues vies: la del voluntarisme (Softcatala, Bulma, Caliu, sensefils, etc) i la professional. Aquí, programes de ràdio com l'Internauta o altres podrien ser de gran ajuda. El mateix pel que fa a la premsa escrita (Presència, AVUI, Comit, ....). Amb empreses prou grosses dins l'entorn del PL, aquests espais podrien estar subvencionats/pagats.


Be, fins aquí 4 idees pel broc gros que em sembla poden ajudar al sector i si més no ajudar a obrir un debat. Si voleu en parlem més abastament un altre dia.

A reveure,
jordi