dijous, d’agost 18, 2005

Capitals de comarca i NIMBY

Potser sigui la pausa estiuenca o l'atenció mediàtica que atreu el projecte de nou estatut, però ja fa setmanes que ningú no parla de la nova administració territorial, les vegueries ni les capitals de les noves comarques.

I també s'ha apaivagat el soroll del NO a les presons, les línies d'alta, molt alta o altíssima tensió, incineradores, abocadors, i demés "pàries de l'obra pública" que ningú no vol; allò que alguns anomenaven la "cultura del no" o amb l'anglicisme "NIMBY" (not in my backyard, és a dir, no al costat de casa meva). Deixaré per un altre dia el tema de si la "cultura del no" és una reacció NIMBY o una resposta a la prepotència i despotisme il·lustrat d'alguns governants (civil servants com diuen els anglòfons).

En qualsevol cas el que sí es detecta és l'afició desmesurada d'alguns batlles a fer créixer les seves poblacions, sigui venent sòl públic d'una manera insostenible (el sòl és un recurs finit) a fi de recaptar diners, sigui per a tenir més veu dins les Diputacions i Consells Comarcals, sigui per a pesar més dins el seu partit polític.

I aquest creixement no va lligat, sovint, a l'acceptació de les responsabilitats i penyores associades al creixement. De la mateixa manera que a partir de cert nombre d'habitants cal oferir diferents serveis (eg. transport públic, farmàcies, CAP, escoles, policies, etc, etc), també caldria anar pensant en posar a la llista les deixalleries, els abocadors, cert percentatge de producció d'energia, presons i demés "pàries de l'obra pública".

Sí, les ciutats, com usuàries i consumidores d'aquests "serveis de segona" també han de pagar la seva part. Els ajuntaments haurien de ser prou responsables a fi de planificar millor el seu creixement i de la mateixa manera que reserven espai per a un CAP, també l'haurien de reservar per a una mini-preso (de X reclusos per cada Y número d'habitants), un abocador o altres infraestructures "indesitjades". Aquestes infraestructures haurien d'estar dimensionades al número d'habitants però amb reserva d'espai a fi de créixer si la població creix. A nivell de vegueria o comarca es podria negociar l'agrupació i mancomunió d'aquests serveis, consensuats amb les comarques/vegueries més properes a la "infraestructura pària" podent-se donar l'intercanvi de "cromos". I com que queda per resoldre el "això qui ho paga" i assegurar l'eficiència total del sistema, caldrà certa coordinació a nivell supramunicipal.

En poques i descuidades paraules: no es pot pretendre voler ser capital (del que sigui) i no estar disposat a acceptar les responsabilitats territorials derivades, és a dir, acceptar la part proporcional de les infraestructures que ningú no vol. Qui consumeix més energia, genera més deixalles, té més habitants o turistes, ha d'acceptar més escoles, CAPs, comissaries, però també deixalleries, abocadors, presons i aprendre a estalviar o generar-se un percentatge de l'energia que es consumeix en el terme municipal, etc, etc, etc.

Evidentment cal afinar aquest model aquí deixat anar pel broc gros, però ja enteneu per on va.
Les aglomeracions urbanes creen unes externalitats que ningú no té en compte i que es solucionen amb els "pàries de les infraestructures" que ningú no vol. Cal doncs aprendre a comptabilitzar aquestes externalitats i assumir que si una població creix, les haurà d'incorporar o comercial-les amb altres poblacions veïnes.