dimarts, de gener 29, 2013

Sobre el control d'Internet per part dels estats

Del 3 al 14 de desembre de 2012 es va celebrar a Dubai la dotzena edició de la WCIT (World Conference on International Telecommunications) organitzada per la ITU (International Communications Union). L'objectiu era debatre sobre les esmenes a introduir a les International Telecommunications Regulation (ITRs), donat que les darreres van ser aprovades fa 25 anys.

La ITU és una agència de les Nacions Unides (UN) i que com a tal acull a tots els estats del món a fi d'estandarditzar i regular les telecomunicacions, interconnexions i espectre de ràdio internacionalment. Les grans empreses del sector poden també participar-hi i accedir a la documentació però no tenen dret a vot. Els observadors individuals han de pagar una tarifa per a ser-hi presents, assistir a les sessions plenàries i les reunions del Comitè 5, però no poden ni votar, ni accedir a la documentació de treball ni assistir a cap altra sessió ni grup de treball tancat als membres (ie. estats).

Com veieu, és una organització molt jeràrquica, opaca, dirigida des de dalt i en la que els estats juguen sols. Comparat amb ICANN, on tothom pot assistir i participar en els grups de treball, no h ha cap tarifa a pagar per assistir  i debatre les regulacions sobre l'estabilitat del DNS i les polítiques al voltant dels TLD (Top Level Domains, Dominis de Primer Nivell).

Un dels punts més conflictius d'aquesta WCIT-12 va ser les maniobres d'alguns estats (Rússia, Xina, Aràbia Saudita, ...) buscant d'incloure el control dels continguts a Internet (ie. obrir la porta a la possibilitat de censura i control dels ciutadans) a través de propostes sobre l'increment de la seguretat pels internautes i la reducció del frau en el comerç electrònic.

De fet els estats estan prenent posicions al voltant de la regulació dels continguts (un tema que hauria de caure fora de les línies de la ITU, com també cau fora de les d'ICANN) a Internet a través del conflicte soterrat entre ICANN i la ITU. Per un costat una ICANN que té un contracte amb el Departament de Comerç (DoC) del govern dels EUA però que és oberta i acull a tots els representants de la indústria però que cada cop més sent la pressió dels estats. Aquesta pressió es manifesta, entre d'altres a través del GAC (Governmental Advisory Committee, estructura consultiva d'ICANN que acull a representants dels estats) el qual cada cop és menys "advisory" i més "compulsory"; per exemple forçant canvis no consensuats amb els altres partners (stakeholders) en el procés d'introducció de nous TLD. I per si algú no ho havia entès encara, en la 40ena  reunió d'ICANN (març 2011, San Francisco) membres del GAC es van posar una samarreta on el lema, parafrasejant al del metro de Londres, era "Mind the GAC".

La societat civil ha intentat organitzar-se davant aquest secretisme a través de lobby, recollida de signatures a Internet i la publicació via llocs com wcitleaks.org dels documents secrets de treball de la ITU. 

En aquesta partida d'escacs per a controlar Internet, la societat civil ha jugat fort fent lobby per defensar una Internet oberta, neutra, lliure (en la mesura del que això, hores d'ara, sigui possible) i sense censures a través de grups com ISOC (Internet Society).

Es també una partida en que certs estats volen deixar clar als EUA que Internet no és només nord-americana i que ells volen exercir cert control en aquest àmbit. Ho intenten deixant de banda l'autoregulació de la indústria a través de processos multi-stakeholder (com ICANN, IETF, etc) per passar a models top-down dirigits des dels ministeris. Tot i que alguns estats aj estan aplicant tècniques de vigilància, censura (Echelon, Carnivore, la Gran muralla, DPI (Deep Packet Inspection)), filtrat i alentiment de certs serveis, ... ara a través de les resolucions de la ITU li volien donar una major cobertura legal. 

Aquí trobareu un un vídeo (només 15 minuts) on en Byron Holland, director del .ca (Canadà), explica molt bé què va passar a la ITU.

I aquí un article sobre com se les gasten els Estats, que no deixen perdre cap oportunitat per a fer-se la guitza. 

La història no acaba aquí; continuarà ...