Potser sigui la pausa estiuenca o l'atenció mediàtica que atreu el projecte de nou estatut, però ja fa setmanes que ningú no parla de la nova administració territorial, les vegueries ni les capitals de les noves comarques.
I també s'ha apaivagat el soroll del NO a les presons, les línies d'alta, molt alta o altíssima tensió, incineradores, abocadors, i demés "pàries de l'obra pública" que ningú no vol; allò que alguns anomenaven la "cultura del no" o amb l'anglicisme "NIMBY" (not in my backyard, és a dir, no al costat de casa meva). Deixaré per un altre dia el tema de si la "cultura del no" és una reacció NIMBY o una resposta a la prepotència i despotisme il·lustrat d'alguns governants (civil servants com diuen els anglòfons).
En qualsevol cas el que sí es detecta és l'afició desmesurada d'alguns batlles a fer créixer les seves poblacions, sigui venent sòl públic d'una manera insostenible (el sòl és un recurs finit) a fi de recaptar diners, sigui per a tenir més veu dins les Diputacions i Consells Comarcals, sigui per a pesar més dins el seu partit polític.
I aquest creixement no va lligat, sovint, a l'acceptació de les responsabilitats i penyores associades al creixement. De la mateixa manera que a partir de cert nombre d'habitants cal oferir diferents serveis (eg. transport públic, farmàcies, CAP, escoles, policies, etc, etc), també caldria anar pensant en posar a la llista les deixalleries, els abocadors, cert percentatge de producció d'energia, presons i demés "pàries de l'obra pública".
Sí, les ciutats, com usuàries i consumidores d'aquests "serveis de segona" també han de pagar la seva part. Els ajuntaments haurien de ser prou responsables a fi de planificar millor el seu creixement i de la mateixa manera que reserven espai per a un CAP, també l'haurien de reservar per a una mini-preso (de X reclusos per cada Y número d'habitants), un abocador o altres infraestructures "indesitjades". Aquestes infraestructures haurien d'estar dimensionades al número d'habitants però amb reserva d'espai a fi de créixer si la població creix. A nivell de vegueria o comarca es podria negociar l'agrupació i mancomunió d'aquests serveis, consensuats amb les comarques/vegueries més properes a la "infraestructura pària" podent-se donar l'intercanvi de "cromos". I com que queda per resoldre el "això qui ho paga" i assegurar l'eficiència total del sistema, caldrà certa coordinació a nivell supramunicipal.
En poques i descuidades paraules: no es pot pretendre voler ser capital (del que sigui) i no estar disposat a acceptar les responsabilitats territorials derivades, és a dir, acceptar la part proporcional de les infraestructures que ningú no vol. Qui consumeix més energia, genera més deixalles, té més habitants o turistes, ha d'acceptar més escoles, CAPs, comissaries, però també deixalleries, abocadors, presons i aprendre a estalviar o generar-se un percentatge de l'energia que es consumeix en el terme municipal, etc, etc, etc.
Evidentment cal afinar aquest model aquí deixat anar pel broc gros, però ja enteneu per on va.
Les aglomeracions urbanes creen unes externalitats que ningú no té en compte i que es solucionen amb els "pàries de les infraestructures" que ningú no vol. Cal doncs aprendre a comptabilitzar aquestes externalitats i assumir que si una població creix, les haurà d'incorporar o comercial-les amb altres poblacions veïnes.
Es quan dormo que hi veig clar / Foll d'una dolça metzina - J.V Foix
Blog personal de Jordi Iparraguirre
dijous, 18 d’agost del 2005
Capitals de comarca i NIMBY
dimecres, 4 de maig del 2005
Un gòl.lum a l'agència tributària
e-noticies.com:
"Una Agencia Tributaria catalana sería sensiblemente más permeable a la influencia del poder político catalán que la Agencia estatal, aumentando el riesgo de utilización indebida -partidista- de los instrumentos impositivos"
Ignacio Ruiz-Jarabo
Exdirector general de l'Agencia Tributaria
Article d'opinió a La Razón
Dissabte, 30 d'abril del 2005
------
"Una Agencia Tributaria catalana sería sensiblemente más permeable a la influencia del poder político catalán que la Agencia estatal, aumentando el riesgo de utilización indebida -partidista- de los instrumentos impositivos"
Ignacio Ruiz-Jarabo
Exdirector general de l'Agencia Tributaria
Article d'opinió a La Razón
Dissabte, 30 d'abril del 2005
------
Ara entenc perquè és ex director ... :-)
Curiosament aquesta permeabilitat no sembla ser simètrica i depèn de la situació geogràfica de l'Agència dels qui l'administren. Algú recorda els pentinats fiscals selectius dels 80 ? Au vinga !
L'ús dels impostos sempre és partidista perquè els impostos els administren els governs, escollits democràticament i formats per gent d'un o més partits polítics que amb els diners recaptats intentaran, en teoria, posar en pràctica part del seu programa o el que el Parlament els aprovi. Sr. Ruiz, és pitjor l'agència danesa que la russa ? Esteu en contra del principi de subsidiaritat ? Vos i jo sabem que no us queixeu per una qüestió d'incorruptibilitat ni de localització, ans per una afany de retenir poder i no voler acceptar ni que vivim en un món en xarxa i distribuït ni les diferències del regne al qual tan fidelment dieu que serviu.
Un altre Gòl.lum que té por de perdre el "seu" Tresor !
Hisenda sóm tots o només "vosaltres" ?
dimecres, 22 de setembre del 2004
Els muts han après a parlar.
Al País Valencià, els muts han après a parlar i a Castella l'Esperit Sant donarà do de llengües als funcionaris !
Els antecedents ja els coneixeu, des de finals de la dècada de 1970, la incipient transformació de la dictadura espanyola en un estat homologable internacionalment, va fer tot el possible, "sin que se note el cuidado", per esquarterar la unitat de la llengua catalana i la relació entre les seves comunitats de parlants.
Avui ens trobem en un altre capítol d'aquest serial que en condicions normals no tindria raó de ser. A Internet trobareu un manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua que us aclarirà les particularitats d'aquesta situació.
Ens trobem doncs amb un advocat de l'Estat, evidentment habitant de la capital de l'altiplà i segurament monolíngüe castellà o no catalanoparlant, que basant-se en lleis i mecanismes legals, presenta un informe al ministre Moratinos per tal de demanar a Europa l'oficialitat de les llengües peninsulars. Fins aquí res a dir si no fos perquè en la recerca d'una perfecció que no la pugui tombar cap tribunal davant els previsibles (per què ?!) recursos del partit Popular, ha obviat uns punts clau que si desconeixia, n'hauria d'haver demanat consell. Buscava assolir l'objectiu però no ha tingut en compte l'entorn. Expert en lleis però desconeixedor (o potser no tant ...) de la realitat lingüística i social del País Valencià. En qualsevol cas, i potser amb una mica d'ingenuïtat, acordem el benefici del dubte i donem per ignorància el que podria semblar mala fe.
El manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua deixa molt clara l'absurditat de la proposta del ministre espanyol, i apunta clarament la via de sortida de l'enrenou on s'ha ficat. Potser en voldrien una que els permetés salvar la cara i treure el peu de la galleda sense fer mullader, però ja no hi son a temps. Quan es governa s'han de prendre decisions racionals i raonades i aquestes poden no contentar a tothom. L'única solució lògica i plausible no agradarà al partit Popular, però tampoc no tenim cap obligació de fer-los la vida més fàcil ni cedir, com si fos la torna d'una suposada conciliació futura, en temes que ells no senten seus i amb els que juguen, jugaran i tornaran a treure quan els convingui.
Perquè ara resulta, que els qui no la parlen mai, els qui no fan res per a protegir-la i divulgar-la, els qui ignoren reiteradament la veu del món acadèmic, els qui han prohibit llibres d'autors del Principat, els qui fan parlar a Ausiàs March en castellà, etc, etc. aquests mateixos, s'interessen pel nom i la presència a Europa de la llengua que mantenen arraconada, oblidada i discriminada, la llengua pròpia del país on ells i les seves famílies van escollir per prosperar. Els muts han après a parlar !
Però aquí ja no podem atorgar el benefici del dubte, aquí tenim tots els nostres dubtes:
Per què voler regular de iure contra el que és de facto ?
A tot això, de Salses a Guardamar, se'n diu frisar per tocar allò que no sona i, un altre cop, fer del valencià un distractor polític. El bròquil ja s'ha acabat. Si no el parleu, no parleu !
Els antecedents ja els coneixeu, des de finals de la dècada de 1970, la incipient transformació de la dictadura espanyola en un estat homologable internacionalment, va fer tot el possible, "sin que se note el cuidado", per esquarterar la unitat de la llengua catalana i la relació entre les seves comunitats de parlants.
Avui ens trobem en un altre capítol d'aquest serial que en condicions normals no tindria raó de ser. A Internet trobareu un manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua que us aclarirà les particularitats d'aquesta situació.
Ens trobem doncs amb un advocat de l'Estat, evidentment habitant de la capital de l'altiplà i segurament monolíngüe castellà o no catalanoparlant, que basant-se en lleis i mecanismes legals, presenta un informe al ministre Moratinos per tal de demanar a Europa l'oficialitat de les llengües peninsulars. Fins aquí res a dir si no fos perquè en la recerca d'una perfecció que no la pugui tombar cap tribunal davant els previsibles (per què ?!) recursos del partit Popular, ha obviat uns punts clau que si desconeixia, n'hauria d'haver demanat consell. Buscava assolir l'objectiu però no ha tingut en compte l'entorn. Expert en lleis però desconeixedor (o potser no tant ...) de la realitat lingüística i social del País Valencià. En qualsevol cas, i potser amb una mica d'ingenuïtat, acordem el benefici del dubte i donem per ignorància el que podria semblar mala fe.
El manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua deixa molt clara l'absurditat de la proposta del ministre espanyol, i apunta clarament la via de sortida de l'enrenou on s'ha ficat. Potser en voldrien una que els permetés salvar la cara i treure el peu de la galleda sense fer mullader, però ja no hi son a temps. Quan es governa s'han de prendre decisions racionals i raonades i aquestes poden no contentar a tothom. L'única solució lògica i plausible no agradarà al partit Popular, però tampoc no tenim cap obligació de fer-los la vida més fàcil ni cedir, com si fos la torna d'una suposada conciliació futura, en temes que ells no senten seus i amb els que juguen, jugaran i tornaran a treure quan els convingui.
Perquè ara resulta, que els qui no la parlen mai, els qui no fan res per a protegir-la i divulgar-la, els qui ignoren reiteradament la veu del món acadèmic, els qui han prohibit llibres d'autors del Principat, els qui fan parlar a Ausiàs March en castellà, etc, etc. aquests mateixos, s'interessen pel nom i la presència a Europa de la llengua que mantenen arraconada, oblidada i discriminada, la llengua pròpia del país on ells i les seves famílies van escollir per prosperar. Els muts han après a parlar !
Però aquí ja no podem atorgar el benefici del dubte, aquí tenim tots els nostres dubtes:
- Cal dubtar d'una administració que sistemàticament ignora les argumentacions del món acadèmic i que a més a més vol imposar a la comunitat científica els seus propis criteris, sense cap altre argument que el seu parer. Ignoraran també als enginyers de camins que projecten ponts i carreteres ?
- Cal desemmascarar i deixar en evidència aquests col·lectius que per afany de protagonisme o interessos de partit, volen dir la seva on no estan legitimitats per fer-ho, bé per ignorància, bé per gana.
- Cal desemmascarar els borinots que per afany de protagonisme s'apunten a qualsevol taula o consell que els pugui donar de menjar, una columna on escriure i 5 minuts de televisió l'any sense cap més criteri que els seu flexible parer.
- Cal exigir als partits d'àmbit estatal que callin, deixin fer als experts i acatin les decisions que aquests prenguin. I si volen dir res, que escoltin primer als militants que sí en siguin parlants. Què ha de dir el partit Popular de Catalunya als seus companys del País Valencià ?
- Cal desemmascarar a qui, havent estat escollit per administrar un país (en aquest cas el País Valencià), crea problemes allí on no n'hi ha i atia l'enfrontament per tal de crear miratges, desviar l'atenció i salvar la cadira.
Només els experts, i fora de qualsevol tipus de pressió política, poden acordar la denominació d'una llengua, un asteroide o un nou virus. Només els usuaris de la llengua, els actius, podrien tenir alguna cosa a dir. O es que ara hem de deixar decidir els polítics també sobre els noms dels colors ?
El món científic i acadèmic també ho té molt clar des de fa molts anys i així es demostra en càtedres, cursos d'idiomes, publicacions i congressos. D'altra banda la indústria ja fa temps que ha escollit, i tant DVDs, mòbils, manuals, etc, empren la denominació "català" per a referir-se a la nostra llengua. Com digué en Villatoro a "De la nit al dia", quins interessos poden portar a algú a tirar pedres sobre la seva pròpia teulada ?Per què voler regular de iure contra el que és de facto ?
A tot això, de Salses a Guardamar, se'n diu frisar per tocar allò que no sona i, un altre cop, fer del valencià un distractor polític. El bròquil ja s'ha acabat. Si no el parleu, no parleu !
diumenge, 19 de setembre del 2004
Català o Valencià, una sola llengua (o in pluribus unum).
Davant l'al·lucinant proposta del Ministro de Asuntos Exteriores del regne d'España demanant a la Unió Europea que tant el català com el valencià, noms diferents de la mateixa llengua, siguin considerades llengües diferents i de ple dret exposem el que segueix:
- Estem d'acord amb el fet que el català, la setena llengua més parlada a la UE, tingui el mateix rang i consideració que qualsevol altra de les llengües dels estats que formen part de la UE. I a més ho exigim.
- Hi ha tres exemples -pel cap baix- de llengües europees que es parlen en més d'un estat de la Unió: el francès (a Bèlgica i a França), l'alemany (a Alemanya i a Àustria) i el neenlardès (a Holanda i a Bèlgica (Flandes)) i tenen, en canvi, una única oficialitat.
- Només les autoritats lingüístiques amb competència nortmativa sobre le català i el món acadèmic lingüístic poden pronunciar-se sobre el tema. De la mateixa manera que un no cirurgià no pot operar, un no lingüista no té capacitat per parlar ex-càtedra i fer lleis i reglaments que vulneren el sentit comú basant-se amb la paraula dels no experts.
- No han de prevaldre els interessos particulars i sectaris davant la lògica, l'opinió dels lingüistes de tot el món i fins i tot dels dictàmens del Tribunal Constitucional.
- De la mateixa manera que el govern del regne d'Espanya no va demanar la cooficialitat de l'extremeny, el murcià, l'andalús o el madrileny, tampoc no té cap lògica que demani alhora la del català i el valencià.
- L'Estatut del País Valencià reconeix el valencià com a llengua pròpia, pero en cap lloc no s'especifica que sigui una llengua diferent del català parlat al Principat, les Illes i altres terres de l'àmbit lingüístic.
Per això, a través d'aquest escrit, públicament demanem:
- La igualtat de drets lingüístics dels ciutadans que parlen la llengua catalana a la EU, en ralació als ciutadans que parlen altres llengües reconegudes com a oficials.
- Que independentment de la denominació final de la llengua, decidida pel món acadèmic competent en el tema, es reconegui d'una vegada i per sempre, tant al Regne d'Espanya com a la UE, la unitat de la llengua catalana.
Signa-ho a: http://www.campanyes.org/una_sola_llengua
-fi-
diumenge, 11 de juliol del 2004
La piràmide del Castillo - o el malbaratament de cabals públics en la construcció de piràmides.
El tema ha desaparegut de les primeres planes, les columnes d'opinió i els debats radiofònics, però el govern de l'Estat a través de l'inefable Ministerio de Cultura, el mateix que no defensa les altres llengües patrimoni del regne ni paga el que deu (1), segueix amb una idea nascuda fa uns 20 anys. Malda sense que ningú no li porti la contrària per construir la biblioteca central de la província de Barcelona, una de les darreres que li queden per a completar la col.lecció de biblioteques provincials en cadascun dels districtes en que administren el territori.
Deixant aquí de banda el fet, sembla que definitivament solucionat a favor del sentit comú, de protegir, museitzar i divulgar les restes de la Barcelona arranada per la construcció de la Ciutadella, ens centrarem en el fet de voler construir avui, una biblioteca provincial central planificada fa més de 20 anys.
El Ministerio de Educación y Cultura aportarà, diu El Pais (3 març 2002), 34,19 milions d'euros (5.689 milions de pessetes) de pressupost inicial només per l'edifici, als que caldrà sumar desviacions pressupostàries típiques. Els llibres, no sabem si per estar escrits en català, i el manteniment van a càrrec de la Generalitat i no s'inclouen en aquests 34 milions. Tenim doncs uns 40 milions d'euros destinats a un sol edifici buit, això sí, a sumar a les desproporcionades (per gasives) inversions que l'Estat fa a Catalunya.
Què suposa aquesta milionada ? Ho podem comparar amb el museu, el centre de recerca i la neocova d'Altamira (25,26 milions d'euros, dels que 7,52 van ser pagats pel Ministerio de Cultura) (2) o amb el museu Guggenheim de Bilbao, edifici que costà uns 60 milions d'euros als contribuents bascs, però del que es poguè recuperar la inversió entre 1997 i 2002 al generar aquest una activitat econòmica estimada en més de 775 milions d'euros als que cal sumar 120 milions d'ingressos fiscals addicionals. (3)
A Barcelona no, aquí el Ministerio es deixarà 5 cops el que invertí a Altamira en construir una piràmide buida a fi d'acabar un pla de biblioteques avui obsolet; mig Guggenheim però sense la possibilitat de retorn de la inversió per activitats econòmiques complementaries.
La biblioteca central sembla que ha d'omplir un buit en el número de seients de lectura, en l'oferta de llibres i ser el magatzem de grans col.leccions (entre 250.000 i 600.000 volums segons Europa Press (13/nov/2002) que pressumptament han de disminuir el dèficit cultural de la província de Barcelona, la qual també inclou Berga, Igualada, Malgrat, Vic i Vilanova.
Primer sorprèn que per tal de satisfer les estadístiques província a província es pretengui proporcionar tota l'oferta en un sol punt del mercat. Sorprèn que aquesta sobreoferta pugui realment satisfer la necessitat, bàsicament repartida uniformement segons la distribució de la població estudiant i lectora sobre el territori. Aquesta solució és ineficient doncs no resoldrà el problema i per 40 milions d'euro esta fora de lloc. I més si tenim en compte que els llibres i el manteniment i els sous no entren en el pressupost. Igualment, augmentar el número de volums disponibles via la sobreabundància de llibres en un sol punt (LA biblioteca), tampoc no resol el problema si aquests llibres no poden circular i es demana presentar-se in situ a qui els vulgui llegir.
Que es podria fer amb aquests diners ?
Es feina del govern definir les prioritats, però és deure de l'oposició i si aquests baden dels ciutadans, denunciar els malbarataments quan el govern va errat. I la biblioteca central és un aquests casos.
Que a Barcelona, però també arreu del País, manquen biblioteques i espais i seients per a l'estudi i el treball en entorns tranquils és un fet; n'hi ha prou amb visitar les biblioteques en època d'exàmens o la demanda d'horaris estesos durant les vacances. Però que la biblioteca central provincial sigui la solució està per demostrar.
El pla de biblioteques de la ciutat de Barcelona (4) amb una xarxa de 27 biblioteques tenia un pressupost per al 2002 de 15 milions d'euros. D'aquest pressupost, una meitat es dedicà al funcionament ordinari i l'altra a inversió en nous equipaments. L'any 2001 la xarxa municipal va servir a més de 2'3 milions d'usuaris i va prestar 1'4 milions de llibres. Es a dir, que a Barcelona amb 7,5 milions d'euro es fa funcionar una xarxa de 27 biblioteques de barri i de districte. Això dóna una mitja de 0,27 milions d'euro per biblioteca en funcionament.
La Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona el 2002 (5) té uns 31 milions d'euro de pressupost una capilaritat de 149 biblioteques i 9 bibliobusos i ofereix uns 4 milions de documents a un 90% dels habitants de la província. Això dóna un ratio de quasi 0,2 milions d'euro per biblioteca.
Què podríem fer amb els 40 milions destinats només a la construcció de l'edifici buit de la biblioteca provincial central ?
Té sentit la inversió de 40 milions en un sol edifici buit destinat a biblioteca provincial ?
Té sentit la gran biblioteca provincial en una Societat de la informació ?
No seria més lògic obrir més punts de lectura o estudi distribuïts i més propers a la demanda, ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques i els recursos humans necessaris, augmentar la capilaritat i connectivitat de la xarxa de biblioteques, consolidar el catàleg electrònic unificat i potenciar el préstec interbibliotecari sense cost per a l'usuari amb la possibilitat de poder rebre els llibres dipositats en qualsevol dels centres (biblioteques o magatzems) de la xarxa ?
Benvolguts govern i oposició, no malbarateu els nostres diners i mireu de deixar enrere la lògica de la degeneració de la política hardware (6), la del tall de cinta i placa a descobrir, la de la piràmide a major glòria del faraó (que posa el xec però que oblida que els diners no són seus car només els administra). Quin sentit té avui en dia seguir encaparrats en construir biblioteques "centrals" quan amb la meitat de les recursos es pot satisfer molt millor part de la demanda d'espais de lectura, els llibres en circulació i posar d'una vegada el bit mestre d'una gran biblioteca virtual en xarxa que arribi a tothom ?
Cal anar deixant de banda la política de la piràmide; cal aprendre a administrar ciutadans i satisfer les seves necessitats i no les de territoris dibuixats artificialment sobre un mapa. Guanyar les eleccions no dona patent de construcció de piràmides ans demana treure el màxim profit dels recursos que els ciutadans posen en mans dels administradors.
La nova Societat exigeix un millor ús dels nostres diners i una major i més fàcil circulació de la Informació, i no ens podem permetre enterrar en una piràmide els recursos que potenciaran les bases del nostre futur; el de la societat en xarxa i del coneixement.
--------------------------
(1)
AVUI, 27 de setembre del 2003
"El deute conjunt d'11,1 milions d'euros que el govern de l'Estat, a través dels ministeris de Cultura, Exteriors i Foment, arrossega amb l'Institut d'Estudis Catalans (1,8 milions), l'Auditori (4,5 milions) i l'Institut Ramon Llull (4,8 milions)"
(2)
El diario montañés, 18 de juliol del 2001
http://canales.eldiariomontanes.es/especiales/altamira/not2.htm
(3)
El Guggenheim generó una riqueza de 173 millones en 2003
http://expansionvd.recoletos.es/edicion/noticia/0,2458,433950,00.html
Efecto Guggenheim
http://www.estrategia.net/estrategia/aniversario/ocio.htm
(4)
AVUI, 19 de gener del 2002
Sobre el pla de biblioteques de Barcelona
(5)
Dades 2002 de la Xarxa de biblioteques i bibliobusos de la Diputació de Barcelona.
http://www.diba.es/biblioteques/documentspdf/estadistiques_globals2002.pdf
(6)
Política hardware vs. política software, o Kheops vs. Hammurabi,
Deixant aquí de banda el fet, sembla que definitivament solucionat a favor del sentit comú, de protegir, museitzar i divulgar les restes de la Barcelona arranada per la construcció de la Ciutadella, ens centrarem en el fet de voler construir avui, una biblioteca provincial central planificada fa més de 20 anys.
El Ministerio de Educación y Cultura aportarà, diu El Pais (3 març 2002), 34,19 milions d'euros (5.689 milions de pessetes) de pressupost inicial només per l'edifici, als que caldrà sumar desviacions pressupostàries típiques. Els llibres, no sabem si per estar escrits en català, i el manteniment van a càrrec de la Generalitat i no s'inclouen en aquests 34 milions. Tenim doncs uns 40 milions d'euros destinats a un sol edifici buit, això sí, a sumar a les desproporcionades (per gasives) inversions que l'Estat fa a Catalunya.
Què suposa aquesta milionada ? Ho podem comparar amb el museu, el centre de recerca i la neocova d'Altamira (25,26 milions d'euros, dels que 7,52 van ser pagats pel Ministerio de Cultura) (2) o amb el museu Guggenheim de Bilbao, edifici que costà uns 60 milions d'euros als contribuents bascs, però del que es poguè recuperar la inversió entre 1997 i 2002 al generar aquest una activitat econòmica estimada en més de 775 milions d'euros als que cal sumar 120 milions d'ingressos fiscals addicionals. (3)
A Barcelona no, aquí el Ministerio es deixarà 5 cops el que invertí a Altamira en construir una piràmide buida a fi d'acabar un pla de biblioteques avui obsolet; mig Guggenheim però sense la possibilitat de retorn de la inversió per activitats econòmiques complementaries.
La biblioteca central sembla que ha d'omplir un buit en el número de seients de lectura, en l'oferta de llibres i ser el magatzem de grans col.leccions (entre 250.000 i 600.000 volums segons Europa Press (13/nov/2002) que pressumptament han de disminuir el dèficit cultural de la província de Barcelona, la qual també inclou Berga, Igualada, Malgrat, Vic i Vilanova.
Primer sorprèn que per tal de satisfer les estadístiques província a província es pretengui proporcionar tota l'oferta en un sol punt del mercat. Sorprèn que aquesta sobreoferta pugui realment satisfer la necessitat, bàsicament repartida uniformement segons la distribució de la població estudiant i lectora sobre el territori. Aquesta solució és ineficient doncs no resoldrà el problema i per 40 milions d'euro esta fora de lloc. I més si tenim en compte que els llibres i el manteniment i els sous no entren en el pressupost. Igualment, augmentar el número de volums disponibles via la sobreabundància de llibres en un sol punt (LA biblioteca), tampoc no resol el problema si aquests llibres no poden circular i es demana presentar-se in situ a qui els vulgui llegir.
Que es podria fer amb aquests diners ?
Es feina del govern definir les prioritats, però és deure de l'oposició i si aquests baden dels ciutadans, denunciar els malbarataments quan el govern va errat. I la biblioteca central és un aquests casos.
Que a Barcelona, però també arreu del País, manquen biblioteques i espais i seients per a l'estudi i el treball en entorns tranquils és un fet; n'hi ha prou amb visitar les biblioteques en època d'exàmens o la demanda d'horaris estesos durant les vacances. Però que la biblioteca central provincial sigui la solució està per demostrar.
El pla de biblioteques de la ciutat de Barcelona (4) amb una xarxa de 27 biblioteques tenia un pressupost per al 2002 de 15 milions d'euros. D'aquest pressupost, una meitat es dedicà al funcionament ordinari i l'altra a inversió en nous equipaments. L'any 2001 la xarxa municipal va servir a més de 2'3 milions d'usuaris i va prestar 1'4 milions de llibres. Es a dir, que a Barcelona amb 7,5 milions d'euro es fa funcionar una xarxa de 27 biblioteques de barri i de districte. Això dóna una mitja de 0,27 milions d'euro per biblioteca en funcionament.
La Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona el 2002 (5) té uns 31 milions d'euro de pressupost una capilaritat de 149 biblioteques i 9 bibliobusos i ofereix uns 4 milions de documents a un 90% dels habitants de la província. Això dóna un ratio de quasi 0,2 milions d'euro per biblioteca.
Què podríem fer amb els 40 milions destinats només a la construcció de l'edifici buit de la biblioteca provincial central ?
Té sentit la inversió de 40 milions en un sol edifici buit destinat a biblioteca provincial ?
Té sentit la gran biblioteca provincial en una Societat de la informació ?
No seria més lògic obrir més punts de lectura o estudi distribuïts i més propers a la demanda, ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques i els recursos humans necessaris, augmentar la capilaritat i connectivitat de la xarxa de biblioteques, consolidar el catàleg electrònic unificat i potenciar el préstec interbibliotecari sense cost per a l'usuari amb la possibilitat de poder rebre els llibres dipositats en qualsevol dels centres (biblioteques o magatzems) de la xarxa ?
Benvolguts govern i oposició, no malbarateu els nostres diners i mireu de deixar enrere la lògica de la degeneració de la política hardware (6), la del tall de cinta i placa a descobrir, la de la piràmide a major glòria del faraó (que posa el xec però que oblida que els diners no són seus car només els administra). Quin sentit té avui en dia seguir encaparrats en construir biblioteques "centrals" quan amb la meitat de les recursos es pot satisfer molt millor part de la demanda d'espais de lectura, els llibres en circulació i posar d'una vegada el bit mestre d'una gran biblioteca virtual en xarxa que arribi a tothom ?
Cal anar deixant de banda la política de la piràmide; cal aprendre a administrar ciutadans i satisfer les seves necessitats i no les de territoris dibuixats artificialment sobre un mapa. Guanyar les eleccions no dona patent de construcció de piràmides ans demana treure el màxim profit dels recursos que els ciutadans posen en mans dels administradors.
La nova Societat exigeix un millor ús dels nostres diners i una major i més fàcil circulació de la Informació, i no ens podem permetre enterrar en una piràmide els recursos que potenciaran les bases del nostre futur; el de la societat en xarxa i del coneixement.
--------------------------
(1)
AVUI, 27 de setembre del 2003
"El deute conjunt d'11,1 milions d'euros que el govern de l'Estat, a través dels ministeris de Cultura, Exteriors i Foment, arrossega amb l'Institut d'Estudis Catalans (1,8 milions), l'Auditori (4,5 milions) i l'Institut Ramon Llull (4,8 milions)"
(2)
El diario montañés, 18 de juliol del 2001
http://canales.eldiariomontanes.es/especiales/altamira/not2.htm
(3)
El Guggenheim generó una riqueza de 173 millones en 2003
http://expansionvd.recoletos.es/edicion/noticia/0,2458,433950,00.html
Efecto Guggenheim
http://www.estrategia.net/estrategia/aniversario/ocio.htm
(4)
AVUI, 19 de gener del 2002
Sobre el pla de biblioteques de Barcelona
(5)
Dades 2002 de la Xarxa de biblioteques i bibliobusos de la Diputació de Barcelona.
http://www.diba.es/biblioteques/documentspdf/estadistiques_globals2002.pdf
(6)
Política hardware vs. política software, o Kheops vs. Hammurabi,
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)