Estats i policies estan pressionant per a aconseguir trencar els xifrats, trobar-hi vulnerabilitats, o mirar com aconseguir accés privilegiat a les comunicacions xifrades. El que en diuen “backdoors” o portes del darrera.
Com tos hem vist en mil sèries i pel·lícules, les trucades telefòniques són interceptables (les famoses punxades telefòniques); també les dels dispositius mòbils, amb el debat obert ara sobre el grau de xifrat de la telefonia 5G.
El correu electrònic, si no va xifrat, circula en obert i si s’intercepta en qualsevol punt del camí entre emissor i destinatari, és llegible i fins i tot modificable. És com si enviéssim una postal. Des de 1991, amb les a vegades anomenades Crypto Wars o “guerres criptogràfiques”, en referència a la prohibició d’exportar codi de xifrat PGP, ja es va obrir el meló.
Posteriorment amb sistemes com Carnivore, Echelon, el SITEL espanyol, o més modernament els revelats per e n’Edward Snowden com Prism, qui més qui menys estava al cas de que tot era interceptable.
Però des que el xifrat a passat a ser part integrant de les aplicacions de missatgeria i hem anat abandonant les trucades i els sms, aquestes facilitats que tenien policies, espies estatals o de secrets empresarials, investigadors privats o xafarders, han perdut pistonada.
Whatsapp, Telegram o Signal incorporen algun tipus de xifrat, tot i que a voltes cal forçar-lo en les configuracions de l’aplicació. Per a poder travessar aquest mur de protecció de les comunicacions, cal poder trobar alguna vulnerabilitat en els algoritmes de xifrat o colar un malware en el dispositiu a fi de que llegeixi els missatges abans de que es xifrin per a ser enviats. I donada la feinada que exigeixen aquestes opcions, i fins que no arribi la computació quàntica i permeti rebentar els xifrats en poc temps, és un tema recurrent que les policies i estats insisteixin en demanar “portes del darrera” (backdoors) al xifrat o les aplicacions de missatgeria.
El punt és que el xifrat, tal com el coneixem avui en dia, no ho permet. Obrir una porta del darrera de la que només la policia en tindria la clau no és possible doncs obriria en els algoritmes vulnerabilitats que més d’hora que tard serien aprofitades per tercers. A banda dels riscos de “perdre les claus” i que passessin a ser públiques, com les claus de maletes aprovades per el Homeland Security nord americà a fi de que els seus inspectors poguessin obrir qualsevol maleta; algú en va fer una foto i la va publicar a les xarxes socials.
Demanar portes del darrera o dreceres per a poder desxifrar dades o comunicacions xifrades és impossible sense debilitar, fins a fer inútil, el xifrat.
Tot i això, aquest és l’objectiu d’alguns, fer desaparèixer el xifrat de les comunicacions amb la vella però fal·laç cantarella de que si no tens res a amagar no has de tenir por de res. Però com sembla que va dir el cardenal Richelieu (potser no el millor exemple de bona persona però sí mestre en la tergiversació de les lleis), “doneu-me sis línies escrites per la persona més honesta i hi trobaré un motiu per a penjar-lo”.
No ens deixem prendre drets amb la il·lusió de més seguretat, o perdrem els tots dos.