Derrapades neuronals

Generositat ejpanyola

2006-02-26T14:26:00.000Z

El Consell de Ministres del Regne d'Espanya va aprovar divendres passat el que ells entenen per cessió del Castell de Montjuich, de manera se suposa que definitiva després de 2 "cessions" anteriors, a la Ciutat de Barcelona.

El ministre Bono però, fa incloure una sèrie de condicions entre les que figura la presència, amb dret a veto, del Ministeri de Defensa, la continuitat del destacament i ús militar d'algunes parts del castell, i una sobre senyeres exigint la presència de la bandaera espanyola (i la europea perquè no ?) mentre els seus funcionaris incompleixen la llei de banderes uns metres més avall, davant En Colom.

Busco "cessió" al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC): Transmissió que una persona (cedent) fa d'un dret, una obligació o un bé a favor d'una altra (cessionari). I del verb: Donar, transferir, algú a altri (alguna cosa) renunciant al seu dret. Cedir la cadira al veí.

I busco també "cesión" en castellà, no fos cas ens trobessim devant un altre "false friend". Miro a www.diccinarios.com i oh sorpresa !

"El término cesión no se ha encontrado en el Diccionario Ideológico de la Lengua Española"

Comencem bé ! Si no tenen aquesta paraula, malament ens podem entendre i posar d'acord. Afortunadament el "Diccionario del uso del español" sí té una entrada per a aquesta veu:

1 Renuncia voluntaria que se hace de una cosa, acción o derecho en favor de otra persona: todo heredero puede pagar sus derechos de sucesión mediante la cesión de obras de arte, de libros o de objetos de colección.

També el de sinònims diu alguna cosa:
cesión
sustantivo femenino
1 renuncia ,entrega ,donación ,abandono *,traspaso ,abdicación *,transferencia

Queda clar doncs que la proposta d'en Bono és qualsevol cosa menys una cessió. Potser un contracte, un acord o un lloguer, però no una cessió. Es potser un exemple de la generositat ejpanyola ? Està aquest concepte de cessio lligat al que ell entén per solidaritat o equilibri fiscal ?

I parlant de Montjuïc, llegeixo que avui fa 365 anys de la batalla de Montjuïc (1641) en la que les tropes de la República catalana sota el comandament de Pau Claris guanyaren a les tropes castellanes de Felip IV.

Kath'Hellenas i catalans, cosins germans

2006-01-02T20:35:00.000Z

Quin és l'orígen de la paraula Catalunya i què significa ?

En Joan Cavaller, filòsof, ens proposa que l'etimologia de la paraula Catalunya, o Cathalonia, ve del grec "kath'hellenas", que vol dir, "semblant als grecs" o "com els grecs", concepte que adoptarien els íbers hel.lenitzats davant l'apiconadora de la diversitat cultural que portà l'imperi romà. Potser us sembli una explicació fora de lloc, però sincerament, comparat amb les altres propostes i despres de llegir els seus arguments, em sembla, de lluny, l'explicació més plausible.

I si no esteu d'acord amb la proposta o no us ha picat la curiositat, recomano la lectura del llibre ni que sigui com a introducció a la filosofia grega, el duel socràtics-sofistes i les diferents visions del món (filosòfica o política), i com un repàs a la historia antiga dels nostres països.

Després d'un capítol introductori, Cavaller enceta uns quants capítols una mica aixuts pels de ciències, però que cal, per poc que pogueu, llegir en diagonal com a mínim. Allí ens planteja la dicotomia entre el món de Sócrates, i el de Plató i Aristòtil, i com la visió imperant d'aquests dos últims ha modificat la nostra percepció del món, donant preeminència a la política per sobre la filosofia, fet que implica que donem més importància a les vides dels reis i els fets dels imperis (i per tant, posa el començament de Catalunya amb Guifré) i oblidem la resta de fets i punts de vista no-jeràrquics. Aquest raonament és important per a entendre el nou enfoc i raonament que desgrana en Cavaller.

Seguidament fa la proposta etimològica i passa a argumentar-la en els capítols restants. Un repàs a la història antiga, el procés d'helenització del litoral de Marselha a Alacant, les guerres púniques, el rol dels íbers, i el dels romans. I una explicació de com el metallenguatge i el meta-metallenguatge portàren a la superioritat civilitzadora dels jònics i com aquests la portaren fins aquí i l'arrelaren a la terra. I com els íbers s'empaparen de tot això i ho assumiren com a propi, i s'hi identificàren. I és potser per això que aquí sorgiren de nou els Parlaments poc després de les invasions "bàrbares" (ie. estrangeres).

Podeu llegir aquí el PDF de la presentació del llibre (6 quartilles), una entrevista a l'autor feta per en Francesc Ponsa, i una entrevista a l'AVUI. I veig que en Partal també en fa una ressenya.

El llibre és de Prohom edicions i potser l'haureu de demanar al vostre llibreter.
CAVALLER, Joan; "Teoria de les nacions. Llibre 1 (Kath'Hel·lens)"; Prohom Edicions S.L., 2005; ISBN: 84-931492-7-6; Distribució: ESIE Distribucions (656.87.87.83)

D'igual a igual

2005-12-04T07:10:00.000Z

Fa temps que tragino de disc dur en disc dur el text que us poso tot seguit. N'havia sentit a parlar, però només el vaig trobar escrit al pregó de les festes de Na Mercè del 2000, a càrrec d'en Robert Hughes (del qui us recomano el seu llibre d'història de Barcelona). Deixo aquí l'enllaç del pregó d'on ho vaig treure. Algú sap de quin any és aquest jurament i en pot donar una referència més acurada ? Jurament de lleialtat de catalans i aragonesos al monarca (entenc per tant que és un jurament previ a la guerra de successió):

"Nosaltres, que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou pas millor que nosaltres, acceptar-vos com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres lleis i les nostres llibertats, però si no, no."

Vet aquí com el passat ens dona una lliço de democràcia i sentit comú.

Aniversari de les Constitucions catalanes

2005-12-04T05:40:00.000Z

Recomano la lectura de l'article "Les Corts del 1705" del sempre brillant Joan Francesc Mira a l'AVUI de dissabte.

Plagis o la vida fàcil del google i el cut+paste

2005-11-11T21:40:00.000Z

Des del Quaternari digital, el sempre brillant Marc Belzunces reporta en el seu blog "De l'Holocè estant" que li han plagiat una ressenya escrita a la volada d'un llibre de lectura recent. I com a més a més en Marc menciona i enllaça el meu miserable blog, aprofito per a referenciar-lo a ell i seguir el fil de la conversa en aquest ping-pong digital.

A mi també m'han plagiat, ha estat el DURSI en el seu butlletí Catalunya Recerca de febrer de 2005. Ningú no signa l'article sobre l'observatori Fabra (p.28 i 29), però algú es va guanyar la setmanada amb una foto meva que ilustra l'article i copiant i enganxant part del text d'una web que tinc sobre l'observatori. Es una web darrerament una mica abandonada per manca de temps i que conté alguns errors que caldria esmenar i que van passar al text publicat pel DURSI.

Es això el que ensenyen a les facultats de periodisme ? O el nivell de la ESO no arriba més enllà de copiar i enganxar el que es troba per Internet. No, ja m'ho conec, si l'excusa és que els follets de la imprempta es van menjar les darreres línies, aquelles on es posen les referències ... :-)

Afortunadament la revista és de distribució gratuïta, deixem-ho aquí i tot sigui pel bé de la divulgació científica; però no costava res donar la URL.

SEAT: ara toca innovar en RRHH i estratègia

2005-11-08T23:08:00.000Z

SEAT presenta un ERE per a desfer-se d'uns 1350 treballadors de les línies de producció. La causa sembla ser un excés de capacitat de producció degut a la davallada de les exportacions que la direcció creia que podria fer. Val a dir que aquest "excés" ve donat per una baixada en les vendes seguida a la introducció dels nous models, d'un caire molt més esportiu i trencant amb la línia tradicional de cotxes familiars.

L'opció més fàcil sembla ser doncs, per als alts directius, despatxar operaris de línia. Es el que s'ha fet sempre, oi ? Bé doncs potser ara caldria despatxar algú altre, o si més no, repartir amb més justícia les culpes.

Qui va tenir la "brillant" idea de fer que SEAT, amb el León, l'Altea i els nous dissenys esportius, entrés a competir, és a dir, a vendre el mateix concepte però sota diferent marca, preu i forma, amb Volkswagen (Golf) i amb Audi (A2, A3) ? Cert que s'aprofiten els mateixos bastidors, motors i demés parts, però una cosa és aprofitar parts i l'altra fer imitacions barates (en el sentit estricte de barat). SEAT no ha innovat, només ha presentat nous models estèticament diferents, però que no buscaven diferenciar-se radicalment dels models de la competència interna i externa.

Qui i com es van fer les recerques de mercat, com es van fer les estimacions i quins riscos es van ignorar ? Són aquestes decisions que van venir d'Alemanya o es van prendre a Martorell ?

Fabricant versions dels models estrella de VW i Audi, SEAT té els dies comptats. Cal innovar, és a dir, buscar nous conceptes o desenvolupar els seus clàssics que "s'ha deixat prendre" de grat o per força per Skoda. O cal buscar alternatives radicals. SEAT vols seguir fabricant automòbils o sistemes de transport ? La definició emmarca el producte i aquest el futur de l'empresa.

Quina és l'estratègia del grup per a SEAT ? Quin és el posicionament dels seus productes i a quins mercats s'adrecen de manera innovadora (més enllà del disseny o l'estètica).

No sé on es decideixen ni on s'han decidit aquestes coses, però la baixada de vendes no és un problema de producció, és un problema d'estratègia i de màrketing que pagaran els de línies, doncs ja posats alleugerim plantilla i costos fixos. Per un cop no estaria de més fer neteja a les oficines i deixar les línies en pau. Però com en el futbol, és més barat desfer-se de l'entrenador que de les vedettes del vestidor o les oficines ...

Caldria ara saber innovar en la gestió de la desvinculació (aka acomiadaments) i renovar oficines, i tot seguit repensar seriosament, a Martorell, la plaça St. Jaume i Alemanya què volem que sigui SEAT d'aquí uns anys. Si han de seguir fent el mateix tipus de cotxes, anem-nos calçant que ens esquitxarà a tots.

Marcel.lí Iglesias i l'Esglèsia

2005-11-07T10:25:00.000Z

Vull pensar que el darrer estirabot del President de l'Aragó, Marcel.lí Iglesias, catalanoparlant i de la Franja, són unes declaracions de consum intern i de cara a la galeria cavernícola que mira sempre al sud del Moncayo a fi de contrapesar la pressió de la Franja a Brussel.les.

D'una banda, 26-oct-05, La Franja denuncia a Estrasburg la discriminació del català i critica la política lingüística del govern aragonès.
http://www.vilaweb.com/www/noticia?p_idcmp=1584731

De l'altre, ens llevem amb les declaracions del President de l'Aragó comparant la devolució de la documentació robada durant la guerra del 36-39, emprada per a empresonar i afusellar persones i fins avui emmagatzemada a Salamanca, amb el retorn de les obres d'art sacre de la Franja que eren part de la diocèsi de Lleida abans de l'anschluss practicat per la de Barbastre-Monzó ara fa 10 anys.

La comparació està fora de lloc i és impossible, però segueix els esquemes dels cridaners de sempre. Però el sorprenent és que des d'aquí ningú no li canti les quaranta al President Iglesias. Es potser perquè és "progressista" o potser perquè al parlar català ens sembla més proper o un aliat ?

No badem, el temps d'aquesta legislatura s'acaba, i el President Iglesias no ha fet res per a defensar ni l'aragonès ni el català, ha partit les comarques de la Franja segons un nou model comarcal aragonès i ara a més a més brama contra el museu diocesà de Lleida els mateixos arguments que empra la caverna. Es aquest un president "amic" ? Que passarà doncs quan a l'Aragó mani el PP o l'actual alcalde de Saragossa, el Sr. Belloch ?

Si hem de jutjar al Sr. Iglesias pels seus actes, poca cosa o res a fet per a la Franja, i bastant contra la Franja. I pel que fa a l'art sacre de les esglèsies de l'antiga diòcesi de Lleida, potser que des d'aquí donem més veu i deixem parlar i decidir als ciutadans de la Franja i les seves institucions, no ?
http://www.diarisegre.com/opinio.html?id=1365

http://www.racocatala.com/articles/8860

Molt ser de dretes i autodefinir-se con lliberals, però molts encara no han entès la diferència entre compar i robar. Potser perquè estan massa avesats al subsidis i l'espoli ?

Les PDA+GPS perden el Nord

2005-11-07T05:52:00.000Z

No me'n vull comprar cap, però m'interessen els gadgets aquests i em miro la publicitat de les PDA que venen amb GPS. Totes m'ofereixen mapes d'Espanya i Portugal i cap porta mapes de França, Itàlia o Suïssa. I és que la castellano-cèntrica visió del món i la poca visió comercial i d'adaptació de les multinacionals s'imposa també aquí. Per a més d'un 25% dels habitants del Regne d'Espanya és molt més propera la realitat transpirenenca que la portuguesa. Als catalans en particular ens és infinitament més probable anar en cotxe a París, Tolosa, Lió, Ginebra, Torí, Milà o Gènova que a Lisboa. Vet aquí doncs una de les "avantatges" de la unidad de mercado ...

No tinc res contra els portuguesos, però fins quan haurem d'esperar per a tenir GPS que portin de fàbrica (també) els mapes que ens són més propers ?

Unitat de mercat en lo universal

2005-10-21T17:09:00.000Z

http://www.lavanguardia.es/web/20051018/51195559211.html

18-oct-05
------
El vicepresidente y ministro de Economía, Pedro Solbes, defendió la unidad de mercado ante un nutrido grupo de empresarios. Criticó que ciertos aspectos del Estatut pueden introducir "una segmentación" que supondría echar marcha atrás en el proceso de integración económica en espacios más amplios como la UE.
------

Benvolgut futur ex-ministre d'economia del Regne d'Espanya: Quina és la inflació catalana comparada amb la d'altres territoris de la UE ? Quines altres zones de "la unitat de mercat" han de pagar peatges a tort i a dret si volen circular amb certes expectatives, sovint frustrades, de fluïdesa ? Qui està pagant el cèntim sanitari i qui no ? Qui té i qui no recàrrecs en els impostos de successió ? Quin percentatge dels sous han de dedicar els catalans a pagar-se un pis o llogar-lo ? etc, etc.

Vivim o no vivim en un món globalitzat on tot el planeta és susceptible a compar els teus productes ? Som o no part del Mercat Comú, ara anomenat Unió Europea ? Quin és el tipus d'impost de societats d'Estònia, Txeqia o Irlanda ?

La unitat de mercat fa temps que no existeix i tant l'entrada al mercat comú europeu com el fet de viure en un món global l'han desfet. Ara bé, potser que diguis les coses pel seu nom i ens expliquis que tot plegat és per a conservar quants més quartos sota control millor, com bé saben fer els teus col·legues del transferit però mai finiquitat ministerio de cultura. Se't veu el llautó (i la plata). Aprofitant la polisèmia, caixa o faixa, oi ?

Internet, la cinquena dimensió

2005-10-15T21:12:00.000Z

Fa més de 50.000 anys els humans vam començar a explorar territoris i a poblar el planeta. Les migracions des del bressol africà van portar als nostres avantpassats a descobrir noves terres, desenvolupar noves eines i crear un conjunt de tradicions i cultures que primer van ser transmeses oralment i després per escrit. La informació anava amb les persones i es perdia, modificava o millorava amb i en elles. A peu, cavall, vaixell o carro, ens movíem sempre sobre les dues dimensions de la superfície del Globus i la informació viatjava amb nosaltres o en nosaltres.

Amb l'escriptura vam ser capaços de deslligar la informació d'una persona determinada, al contrari del que passa a Fahrenheit 451 [1]. Les idees escrites suportaven millor el pas del temps i les errades dels rapsodes que fins llavors les havien de memoritzar. L'evolució tecnològica augmentà el ventall de sistemes d'emmagatzemament de la informació i ens portà dels cervells, a peces d'argila, papirs, pedra, pergamins, paper, cintes perforades, suports magnètics, etc. La impremta, com posteriorment la màquina d'escriure, la fotocopiadora o més recentment l'ordinador i l'editor de textos, han permès la còpia ràpida de les idees, però sobretot la seva permanència en el temps amb prou fidelitat i en suficients quantitats com per a garantir l'ocupació amb èxit de la quarta dimensió i fer perdurar les idees en el temps.

Fa tot just un segle, el 1903, vam donar el primer pas vers la tercera dimensió, ràpidament dominada fins el punt d'arribar a la Lluna en menys de setanta-cinc anys. I amb nosaltres seguia viatjant la informació.

La revolució de les telecomunicacions, des del semàfor de senyals als telèfons mòbils, deslliga la informació de suports tangibles i l'allibera de les restriccions del món dels àtoms [2]. Ara la informació pot viatjar sola i per altres camins. A principis del segle XX el telèfon i la comunicació hertziana, sistemes analògics, estenen els seus tentacles per tot arreu i trenquen amb les restriccions de les distàncies del món tridimensional. Entrem en la cinquena dimensió on ja no són més propers els qui viuen més a prop sinó els que es poden comunicar més fàcilment. A finals del segle XX la digitalització, fruit de l'aparició dels ordinadors, permet còpies indistingibles de l'original de molts tipus diferents d'informació. Tot allò que és susceptible de ser digitalitzat s'adapta al nou medi. Es deslliura de l'embolcall dels àtoms, i digitalitzant-se, passa al món immaterial dels bits. Aquesta metamorfosi permet codis correctors d'errors, unes transmissions més fiables i el processament d'ingents quantitats d'informació de manera ràpida, fets crítics per a millorar i potenciar les característiques del món de la cinquena dimensió. També altera de manera substancial el continent de la informació i la manera de distribuir-la i comercialitzar-la. Els ordinadors permeten també desenvolupar eines de tractament de la informació, dels bits, i desenvolupar eines a partir d'altres ja creades. La màquina de Turing [3] és la digitalització de la màquina-eina i amb ella s'entra en una espiral de canvis i millores contínues que en pocs anys porten, per exemple, del Memex [4] a la Web.

Ens trobem doncs amb quatre revolucions, unes molt antigues i lentes, i altres noves i ràpides, que interaccionen en el nostre present. La revolució dels mitjans de transport permet un cada cop més ràpid i eficient moviment d'àtoms (persones o bens) d'un costat a l'altre, mentre la revolució de l'emmagatzemament de la informació ens ofereix la fidel i fàcil distribució de les idees. Aquestes dues obren les portes al comerç i a les exploracions; al colonialisme i a l'incipient capitalisme. La revolució de les telecomunicacions ens deixa arribar a qualsevol racó del planeta, deslliga la informació de la matèria i fa més petit el món allí per on passen les seves ones, globalitzant [5] l'economia i el comerç. Ara no només podem moure àtoms d'un costat a l'altre, sinó que podem transmetre ordres i informació de manera immediata. Podem ser en llocs per a explicar alguna cosa sense ser-hi. Apareixen les multinacionals [5] i les telecomunicacions a llarga distància. I la informàtica ens permet digitalitzar continguts i transmetre'ls, copiar-los i processar-los fent passar continguts cada cop més complexos (text, imatges, so, vídeo, etc) per canals de comunicació cada cop més eficients.

La conjunció d'aquestes quatre revolucions en un estat de maduresa i entorn adequats obre la porta al naixement de la Societat Informacional [6] on segons Castells, aquestes condicions d'entorn permeten que la societat s'organitzi de tal manera que les principals fonts de producció de riquesa estan relacionades amb la producció, processament i transmissió de la informació. Així la conquesta de la cinquena dimensió ha estat possible amb la revolució de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), que ha potenciat el rendiment que es pot treure de les xarxes, diversificat el tipus d'informació a comunicar i potenciat les nostres capacitats d'acció, presència i interacció remota.

Aquesta nova cinquena dimensió ha canviat el nostre món i el que en ell podem fer i ser. Les societats no poden ser enteses sense tenir en compte les tecnologies de les que es serveixen, i les TIC, obrint aquesta cinquena dimensió, obren la porta a noves i grans transformacions socials, les de la Societat Informacional.

Referències
[1] BRADBURY, Ray. Fahrenheit 451. Barcelona. Ediciones Orbis S.A. 1985
[2] NEGROPONTE, Nicholas. El mundo digital. Barcelona. Ediciones B. 1995
[3] http://plato.stanford.edu/entries/turing-machine/
http://en.wikipedia.org/wiki/Turing_machine
[4] http://en.wikipedia.org/wiki/Memex
[5] CARNOY, Martin. Sustaining the new economy. Work, family and community in the information age. Cambridge, MA, EUA. Harvard University Press. 2002. “What is Globalization ?” Pàgina 59
[6] CASTELLS, Manuel. The Information Age. Economy, Society and Culture. Volume 1 “The rise of the Network Society”. Blackwell Publishing Ltd. 2004

Sub-saharians i sub-pirenencs

2005-10-10T17:07:00.000Z

Les males notícies d'aquest octubre han portat a primera plana, entre altres desastres, les allaus migratòries d'Africa vers Europa via Ceuta i Melilla. Deixant de banda el tema de "el mur", les ciutats autònomes, i el paper des dos estats més involucrats en l'afer i la ja tradicional ineficiència de la UE, temes que també donen molt de sí, vull parlar ara del vocabulari emprat sense descans pels periodistes de tots els Media, tant catalanòfons com castellanòfons: Referir-se als immigrants com a sub-saharians.

Cert és que SUB és un prefix que significa "sota" i que a priori sembla escaure bé al neologisme. Fem un pas més. De les paraules següents, n'hi ha cap que us faci mal a les orelles ?

Sub-pirenencs, subamericans, suburbi, subaltern, subafricans, subatòmic, subdesenvolupat, subespècie, subinspector, ....

Entenem la diferència entre SUB i SUD ?

Si diem sud-africà i sud-americà, perquè no dir sud-saharià si realment hi ha tant interès en destacar la geografia ?

Les paraules ho són tot en comunicació, i encara més quan es pretén informar. I fa dies que sense dir res ens ho anem empassant i ja ho tenim coll avall.

Som i serem ... una mica més digitals

2005-09-17T07:29:00.000Z

Som un poble i ens afirmem en el dia a dia per la pròpia voluntat de ser i de seguir sent sense ser assimilats pels "Borg" [1] qui, dient-se germans, no ens accepten tal com som i ens intenten canviar. Avui, el 16 de setembre de 2005, som una mica més i tenim una data comuna per a commemorar el naixement, en l'àmbit digital, de la possibilitat d'autoafirmació de la societat que s'expressa en català al nord, al sud, terra endins o mar enllà.

Es, de fet, el dia en que la Internet autogestionada descrita per en J.P Barlow en "Una declaració d'independència del Ciberespai" [2], autoorganitzada però cada cop més assetjada pels qui remenen les cireres en el món dels àtoms, decideix respectar la llibertat d'associació d'uns cibernautes i de passada reafirmar la independència del Ciberespai i la dicotomia entre el mon atòmic i el digital. Es també el dia del naixement en l'àmbit digital del primer conjunt d'usuaris agrupats entorn una societat que s'identifica a través d'una cultura que no té reflex en el món dels àtoms de la mateixa manera que la tenen algunes altres a través dels ccTLDs.

Alguns d'altres tribus pretesament universals es demanaran perquè cal un .cat i quin sentit té en un món global com és Internet. Uns potser els respondran que per oposar-se a certs ccTLDs, o que té el mateix sentit que els ccTLDs que ells, amb "visió de ciutadans del món" empren. Altres diran perquè ens ve de gust: Internet és encara l'espai de llibertat màxim i on preval el viu i deixa viure. Als qui s'oposen al .cat, només repetir-los les paraules d'en Barlow. La xarxa és encara un espai de llibertat, meritocràtic i liberal on prima la voluntat individual dels seus usuaris i on ningú no obliga a ningú a res. Deixeu que siguin els usuaris, en legítim exercici de la seva llibertat individual, que decideixin el futur del .cat.

Cal sense cap dubte felicitar als qui ho han fet possible, començant pel pioners de l'encara no resolt tema del .ct, fins als qui han portat, a primera o darrera línia, el .cat a bon port. Ara però és l'hora de posar-se treballar a fi d'assolir un .cat operatiu, eficaç i motivador. Es l'hora de demostrar i demostrar-nos que ens sabem organitzar i de les pedres fer-ne pans. Que som capaços de crear, innovar i obrir nous camins en la civilització dels futurs navegants d'aquest mar binari, com ho feu en el seu dia el dret marítim compilat pel Consolat de Mar [3] en el mar dels àtoms. I que som capaços de fer-ho de manera transparent i per a tothom doncs el .cat no és un alou, ans un empriu.

El .cat per sí sol no arregla ni millora la nostra societat xarxa. Es una etiqueta d'adscripció voluntària que pot simplificar la navegació i recerca d'informació i que té un potencial aglutinador però que per sí sola no reforçarà la nostra societat xarxa. Calen doncs accions paral.leles a fi de sumar noves urdidores al teixit de la malla de la nostra societat xarxa, fomentant la creació de nous nodes i dominis però també connectant nodes a fi de fer la xarxa cada cop més gran, més interconnectada, més resistent i més útil.

Desperta bit !

[1] http://en.wikipedia.org/wiki/Borg

[2] Una declaració d'independència del Ciberespai - J.P.Barlow
http://homes.eff.org/~barlow/Declaration-Final.html [en]
http://derrapades-neuronals.blogspot.com/ [ct]

[3] http://ca.wikipedia.org/wiki/Consolat_del_Mar

Petroli: la pregunta equivocada

2005-09-10T04:27:00.000Z

Una mala pregunta porta a una mala solució, i això, crec, és el que per una raó o una altre està passant amb el tema de l'increment del preu i la disponibilitat del petroli.

La pregunta que ens fem tots i de la que van plens ens Mèdia és quan s'acabarà el petroli i que farem llavors i si la Societat pot resistir preus tant alts. Articles, anàlisi, debats i algun reportatge. Però el més important, tot i que ho és, no és si el petroli s'acaba d'ací 50 o 100 anys o si el seu preu de mercat assoleix preus astronòmics en 10 anys. La pregunta, crec, ha de ser què es fa quan es depèn, com depenem tots, de proveïdors d'un recurs estratègic venut per un oligopoli o càrtel. Des de 1973, amb la primera crisi del petroli, que estem fent el préssec !

Qualsevol empresari sap què és dependre d'un sol proveïdor de recursos estratègics i com això condiciona, i de quina manera, el futur i viabilitat de l'empresa. Si ho voleu més acadèmic, podem parlar de la matriu de Kraljic.

Els EUA, el Regne Unit i la Xina ho tenen molt clar: el petroli és un recurs estratègic i cal assegurar-se el proveïdor integrant-lo en la cadena de producció. Hi pots establir acords (oleoductes de Sibèria a Xina, etc.) o el pots integrar en la teva cadena tot absorbint-lo via compra, filials o similars, que és entre altres coses el que s'ha anat a fer a l'Iraq o el que s'intenta fer amb Veneçuela, Colòmbia, Angola, Sàhara Occ., etc.

I des d'Europa ens ho mirem i portem 30 anys fent el préssec. Potser ens sembli que Noruega, amb les extraccions al Mar del Nord, ho tingui millor, però no ens enganyem, la llei de la selva no els deixarà gaudir del "seus" recursos tranquil.lament quan els demés vaguin escassos.

La millor manera de deslliurar-se del control dels proveïdors estratègics en oligopoli i càrtel és buscar alternatives, més quan el subministrament d'aquest proveïdor estratègic no serà etern, té data de caducitat força propera i tens competidors molt més fots que tu que no et permetran cap posició d'avantatge. No discutirem aquí ni ara si aquestes alternatives passen pel nuclear (França) o les renovables (Dinamarca). El que vull destacar és que des de 1973 els governs europeus -i en particular el nostre-, amb l'excepció d'uns pocs, no han fet res per a deslliurar-se del sotmetiment als capricis d'un mercat energètic controlat per un càrtel. No s'ha invertit en R+D a la recerca d'alternatives viables a gran escala, ni en el desenvolupament i patents de tecnologies alternatives com tampoc no s'ha legislat seriosament a fi de potenciar tecnologies d'estalvi i de recerca d'alternatives. Motors elèctrics que es recarreguen amb les frenades, motors d'aire comprimit, biocombustibles, aïllament i orientació dels habitatges, arquitectura bioclimàtica, nous processos industrials més eficients, transports públics més capilars i eficients, reducció de la contaminació lumínica, etc, etc.

Els nostres governants, perdó, administradors, es deixen endur pel corrent tot pensant en el curt plaç de 4 anys o 8 a més estirar, un rafting polític que només els fa evitar o esquivar els trams difícils del riu tot deixant-se portar i sense fer res per a governar la barca (país) vers un destí final de travessia. No hi ha o no es veu estratègia a llarg terme sobre on ha d'anar el país ni com hi volem arribar; el joc polític es centra en la tàctica del cos a cos i no es percep cap estratègia de país a llarg terme en àmbits com l'energia, l'educació, la immigració, les tele/comunicacions, la societat en xarxa, etc.

La nostra Societat (empresa) no es pot permetre per més temps seguir confiant el seu benestar futur en uns proveïdors estratègics que els nostres polítics (administradors) mai no podran ni incorporar ni controlar. Si a més a més hi afegim els efectes dels combustibles fòssils en l'atmosfera i que és un recurs no renovable que només pot pujar de preu quan tard o d'hora es faci escàs, estem fent el préssec si no ens busquem alternatives i les posem en pràctica avui de manera urgent.

Es des de la posició de redactor de les regles del joc que té el Legislador, des d'on es pot afavorir la innovació en l'estalvi energètic i en la recerca i implantació de noves tecnologies que ens facin cada cop més independents del petroli. Si els nostres polítics han d'administrar el país i posar les bases de creixement econòmic i social de cara al futur, cal molta més estratègia a llarg terme i menys tàctica política a 4 anys vista.

La pregunta doncs no és quan s'acabarà el petroli i què farem llavors o fins a quin preu estem disposats a pagar el barril, sinó què podem fer avui o de fet, què hauríem pogut anar fent des de 30 anys enrere per a deslliurar-nos, poc a poc però inexorablement, d'uns proveïdors estratègics operant en càrtel en un oligopoli. Fem força tard.

Anàlisi: Una declaració d'independència del ciberespai

2005-09-03T05:11:00.000Z

Anàlisi de “Una declaració d'independència del ciberespai”, [1] escrita el 8 de febrer de 1996 per John Perry Barlow, cofundador de la Electronic Frontier Foundation - www.eff.org.

L'escrit neix com a reacció al procés de promulgació de la llei “Telecomunications reform act” [2], el primer intent seriós dels governs (del govern nord-americà, però per extensió i per l'alt percentatge d'internautes i empreses nord-americanes) de regular un espai que fins llavors havien ignorat. Amb l'aprovació d'aquesta llei, Barlow percep que es trenca l'equilibri entre els 3 actors, agents o poders que es mouen en el ciberespai del 1996: el govern, els usuaris (els netizens o ciutadans de l'entorn E3) i les empreses o lobbies que just han descobert la nova terra de la llet i la mel. La Declaració, escrita com un contraatac dialèctic i amb un cert aire messiànictranscendental, comença amb un primer paràgraf que destil·la xoc de civilitzacions i trobada interplanetària (“I come from Ciberspace, the new home of Mind”). Deixa clar d'entrada el refús, l'afirmació de la independència i la bel·ligerància entre dos mons que s'acaben de trobar. O millor dit, la reacció d'un món fins ara ignorat que es sent objecte de cobdícia del que el ve a trobar i davant la qual cal defensar-se i establir les regles del joc.

En la línia d'Echeverría [3] i Negroponte [4], Barlow detecta la dicotomia entre dos mons que fins ara s'ignoraven asimètricament: el món material, el dels àtoms, que fora dels àmbits universitaris i de recerca (el món de la ment), ignorava el món dels bits. Es fa patent la diferència entre el món material i el mon de les idees, entre el dels entorns E1 i E2 i l'entorn E3 d'Echeverría. Però contràriament a ell, Barlow sembla veure E3 com la nova frontera, el nou oest a conquerir, abans que la nova polis d'Echeverría. No en debades, Barlow viu a Wyoming fent de ramader...

Barlow
Lletrista i ramader
Metàfora de l'espai: L'última frontera
Dicotomia: Món material vs. ciberespai

Echeverría
Matemàtic i filòsof
Metàfora de l'espai: La Polis
Dicotomia: Entorns: E1, E2 vs. E3

Negroponte
Eng. informàtic MIT
Metàfora de l'espai: Info-espai
Dicotomia: Àtoms vs. bits

Tot i aquestes aparents paral·lelismes, Barlow sembla estar parlant de dos mons separats, que nasqueren separats i que no tenen necessitat d'interacció present ni futura. D'un Ciberespai que pot existir en paral·lel i independentment del món material.

El quart paràgraf menciona el desconeixement que el món material té del món virtual i critica com aquest vol imposar les seves tesi, visions del món i maneres de fer, sense haver-se involucrat en el diàleg, hàbits i cultura del món virtual. Barlow destaca que els mercats i la riquesa creada en el ciberespai són cosa del món virtual i que no han rebut cap ajuda del món material, fet que els deslegitima per intervenir-los. Aquesta darrera afirmació es suporta en un punt força feble, al suposar que ni les operadores d'accés a Internet ni els fons de capital risc o el món corporatiu o capitalista en general -el món material-, no han tingut res a veure en l'aparició i el creixement dels mercats virtuals. El punt fort de Barlow per contra és el d'assenyalar la disparitat cultural, de valors i d'ètica dels dos mons. L'ètica de el temps és diner i la informació és poder del món material, contra la ètica hacker [5] del ciberespai.

El cinquè, setè i vuitè paràgrafs posen l'èmfasi en un nou món, que emmirallat en les utopies del XIX o el mateix naixement dels EUA, té el seu propi “Contrat Social”, les seves pròpies regles del joc entre els seus ciutadans/netizens i els seus òrgans legislatius i executius. Unes regles molt més assembleàries i àcrates que els sistemes del món material. Això va poder ser així mentre el ciberespai era petit i l'ètica hacker era la predominant entre els seus usuaris. Quan entren en joc els valors i l'ètica (la religió ?) del món material i capitalista, l'expansionisme d'aquest, junt amb el suport de les seves institucions, on encara que Barlow no vulgui, viuen els cossos dels habitants del Ciberespai, es menja l'espai i acantona els òrgans de decisió i administració del món virtual. Barlow no vol veure la complementarietat entre els dos mons ni detecta la possibilitats d'aprofitar la situació per a desenvolupar una noopolitik [6].

Sense parar-se a mesurar les forces del nouvingut, s'enroca en una resistència sense buscar l'adaptació i pitjor encara, sense buscar aprofitar-se de la situació per fer canviar no només el nou statu-quo que s'albira sinó la pròpia idiosincràsia, valors i ètica del món material.

Els paràgrafs novè, desè i onzè desenvolupen les diferències entre els dos mons:

Món material
E2
Àtoms
Matèria
Passat
Vosaltres
Lleis i reglaments
Industrial
Ètica protestant-capitalista
Guardià del segon liberalisme, (el de les corporacions).

Ciberespai
E3
Bits
Immaterial - Idees
Futur
Nosaltres
Autogestionat
Terciari
Ètica hacker
Hereu del liberalisme primigeni la llibertat de la persona, el dels “Founding fathers” dels EUA.

Barlow s'inspira en els principis lliberals dels “founding fathers” i pensadors del XVIII, els hereus de la Revolució francesa i els Drets de l'Home. Defensa la utopia a la frontera entre els liberalisme i anarquisme, de la llibertat individual i la no ingerència del govern, al qual lliurement decidim cedir, temporalment, alguns dels nostres drets en benefici de la res pública.

Tot i això, segueix refusant la ingerència del món material en el món virtual i sense reconèixer les relacions que hi ha hagut entre els dos des del principi.
En els paràgrafs dotzè i tretzè l'encerta de ple tot apuntant l'interessant tema de la la barrera digital (digital divide) entre les generacions que, tot i vivint en el mateix entorn del món material, han nascut i usen Internet i la generació, sovint quasi gerontocràcia, que el governa. [7]. I dona per inútils els esforços de control (lleis) basats en mesures que poden funcionar en el món material, però que no seran efectives en el món virtual, del que diu no en saben res.

I en l'antepenúltim paràgraf apunta una via per on s'obrirà l'escletxa que les lleis del món material, per la ignorància dels seus governants de les diferències entre els dos mons, no sabran ni podran tapar. S'esbossen aquí els principis del moviment del copyleft, GNU-General Public License [8] i la Creative Commons [9] i la lògica d'aquest en un món-entorn on el cost de duplicació i transport de bits és quasi zero.

Finalment, ens els dos últims paràgrafs, Barlow entén que els participants del ciberespai són corporis, persones físiques, potser fins i tot jurídiques, subjectes a les lleis, els drets i deures del món material, i accepta el domini de “els altres” com un mal menor però real, tot i declarant la independència mental i la creació d'una nova Icària virtual, la civilització de les ments en el Ciberespai.

Referències:

[1] http://www.eff.org/~barlow/Declaration-Final.html
[2] Telecomunications reform Act, 1996; http://www.fcc.gov/telecom.html
[3] Javier Echeverría; La sociedad informacional. El impacto de las tecnologías de la información y las comunicaciones sobre la sociedad. Trípodos, número extra, actas del primer congreso internacional sobre comunicación y realidad, URL. Pàg. 13-24.
[4] Nicholas Negroponte; Being digital; 1995.
[5] http://www.hackerethic.org/
http://en.wikipedia.org/wiki/Hacker_ethic
http://www.netvironments.org/ECulture/Module3/HackerEthic/
http://en.wikipedia.org/wiki/Copyleft
http://www.gnu.org/copyleft/copyleft.html
[6] http://www.fathom.com/feature/121989/
http://www.rand.org/publications/MR/MR1033/
[7] Alan Kay's definition of technology: "Anything that was invented after you were born".
[8] http://en.wikipedia.org/wiki/GNU_GPL
[9] http://creativecommons.org/

Una Declaració d'Independència del Ciberspai

2005-09-01T05:01:00.000Z

No l'he vist traduït al català, així que aquí va la meva versió. Després posaré l'anàlisi que en vaig fer pel curs del doctorat de la UOC "Política i Societat de la Informació".

-------8<-------8<-------8<-------8<-------8<-------8<-------8<-------8<-----

Una Declaració d'Independència del Ciberspai
per John Perry Barlow
http://www.eff.org/~barlow/Declaration-Final.html

Governs del Món Industrial, vosaltres, cansats gegants de carn i acer, vinc del Ciberespai, la nova llar de la Ment. En nom del futur, us demano en el passat que ens deixeu en pau. No sou benvinguts entre nosaltres. No exerciu cap sobirania sobre el lloc on ens reunim.

No hem elegit cap govern, ni pretenem tenir-lo, així que em dirigeixo a vosaltres sense més autoritat que aquella amb la qual la llibertat sempre parla. Declaro l'espai social global que estem construint independent per naturalesa de les tiranies que esteu buscant imposar-nos. No teniu cap dret moral a governar-nos ni posseïu mètodes per a fer-nos complir la vostra llei que deguem témer veritablement.

Els governs deriven els seus justs poders del consentiment dels quals són governats. No heu demanat ni rebut el nostre. No us hem convidat. No ens coneixeu, ni coneixeu el nostre món. El Ciberespai no es troba dintre les vostres fronteres. No penseu que podeu construir-lo, com si anés un projecte public de construcció. No podeu. És un acte natural que creix de les nostres accions col·lectives.

No us heu unit a la nostra gran conversa col·lectiva, ni vau crear la riquesa dels nostres mercats. No coneixeu la nostra cultura, la nostra ètica, o els codis no escrits que ja proporcionen a la nostra societat més ordre que el qual podria obtenir-se per qualsevol de les vostres imposicions.

Proclameu que hi ha problemes entre nosaltres que necessiteu resoldre. Useu això com una excusa per a envair els nostres limitis. Molts d'aquests problemes no existeixen. On hagi veritables conflictes, on hagi errors, els identificarem i resoldrem pels nostres propis mitjans. Estem creant el nostre propi Contracte Social. Aquesta autoritat es creés segons les condicions del nostre món, no del vostre. El nostre món és diferent.

El Ciberespai aquesta format per transaccions, relacions, i pensament en si mateix, que s'estén com una quieta ona en la teranyina de les nostres comunicacions. El nostre món és alhora a tot arreu i enlloc, però no és on viuen els cossos.

Estem creant un món en el qual tots poden entrar, sense privilegis o prejudicis deguts a la raça, el poder econòmic, la força militar, o el lloc de naixença.

Estem creant un món on qualsevol, en qualsevol lloc, pot expressar les seves creences, sense importar el singulars que siguin, sense por a ser coaccionat al silenci o el conformisme.

Els vostres conceptes legals sobre propietat, expressió, identitat, moviment i context no s'apliquen a nosaltres. Es basen en la matèria. Aquí no hi ha matèria.

Les nostres identitats no tenen cos, així que, a diferència de vosaltres, no podem obtenir ordre per coacció física. Creiem que la nostra autoritat emanés de la moral, d'un progressista interès propi, i del bé comú. Les nostres identitats poden distribuir-se a través de moltes jurisdiccions. L'única llei que totes les nostres cultures reconeixerien és la Regla Daurada. Esperem poder construir les nostres solucions particulars sobre aquesta base. Però no podem acceptar les solucions que esteu tractant d'imposar.

Als Estats Units heu creat avui una llei, l'Acta de Reforma de les Telecomunicacions, que repudia la vostra pròpia Constitució i insulta els somnis de Jefferson, Washington, Mill, Madison, DeToqueville i Brandeis. Aquests somnis han de renéixer ara en nosaltres.

Us atemoreixen els vostres propis fills, ja que ells són nadius en un món on vosaltres sempre sereu immigrants. Com els temeu, encomaneu a la vostra burocràcia les responsabilitats paternes a les quals covardament no podeu enfrontar-vos. En el nostre món, tots els sentiments i expressions d'humanitat, de les més vils a les més angelicals, són part d'un tot únic, la conversa global de bits. No podem separar l'aire que asfixia d'aquell sobre el qual les ales baten.

A la Xina, Alemanya, França, Rússia, Singapur, Itàlia i els Estats Units esteu intentant rebutjar el virus de la llibertat erigint llocs de guàrdia en les fronteres del Ciberespai. Pot ser que impedeixin el contagi durant un petit temps, però no funcionaran en un món que aviat serà cobert pels mitjans que transmeten bits.

Les vostres cada vegada més obsoletes indústries de la informació es perpetuarien a si mateixes proposant lleis, a Amèrica i en qualsevol lloc, que reclamin la seva possessió de la paraula per tot el món. Aquestes lleis declararien que les idees són un altre producte industrial, menys noble que el ferro rovellat. En el nostre món, sigui el que sigui el que la ment humana pugui crear pot ser reproduït i distribuït infinitament sense cap cost. El transvasament global de pensament ja no necessita ser realitzat per vostres fabriques.

Aquestes mesures cada vegada més hostils i colonialistes ens col·loquen en la mateixa situació en la qual van estar aquells amants de la llibertat i l'autodeterminació que van haver de lluitar contra l'autoritat d'un poder llunyà i ignorant. Hem de declarar els nostres "jos" (identitats) virtuals immunes a la vostra sobirania, encara que continuem consentint el vostre poder sobre els nostres cossos. Ens estendrem a través del planeta perquè ningú pugui empresonar els nostres pensaments.

Crearem una civilització de la Ment en el Ciberespai. Que sigui més humana i bella que el món que els vostres governs han creat abans.

Davos, Suïssa
a 8 de febrer de 1996.

Capitals de comarca i NIMBY

2005-08-18T21:06:00.000Z

Potser sigui la pausa estiuenca o l'atenció mediàtica que atreu el projecte de nou estatut, però ja fa setmanes que ningú no parla de la nova administració territorial, les vegueries ni les capitals de les noves comarques.

I també s'ha apaivagat el soroll del NO a les presons, les línies d'alta, molt alta o altíssima tensió, incineradores, abocadors, i demés "pàries de l'obra pública" que ningú no vol; allò que alguns anomenaven la "cultura del no" o amb l'anglicisme "NIMBY" (not in my backyard, és a dir, no al costat de casa meva). Deixaré per un altre dia el tema de si la "cultura del no" és una reacció NIMBY o una resposta a la prepotència i despotisme il·lustrat d'alguns governants (civil servants com diuen els anglòfons).

En qualsevol cas el que sí es detecta és l'afició desmesurada d'alguns batlles a fer créixer les seves poblacions, sigui venent sòl públic d'una manera insostenible (el sòl és un recurs finit) a fi de recaptar diners, sigui per a tenir més veu dins les Diputacions i Consells Comarcals, sigui per a pesar més dins el seu partit polític.

I aquest creixement no va lligat, sovint, a l'acceptació de les responsabilitats i penyores associades al creixement. De la mateixa manera que a partir de cert nombre d'habitants cal oferir diferents serveis (eg. transport públic, farmàcies, CAP, escoles, policies, etc, etc), també caldria anar pensant en posar a la llista les deixalleries, els abocadors, cert percentatge de producció d'energia, presons i demés "pàries de l'obra pública".

Sí, les ciutats, com usuàries i consumidores d'aquests "serveis de segona" també han de pagar la seva part. Els ajuntaments haurien de ser prou responsables a fi de planificar millor el seu creixement i de la mateixa manera que reserven espai per a un CAP, també l'haurien de reservar per a una mini-preso (de X reclusos per cada Y número d'habitants), un abocador o altres infraestructures "indesitjades". Aquestes infraestructures haurien d'estar dimensionades al número d'habitants però amb reserva d'espai a fi de créixer si la població creix. A nivell de vegueria o comarca es podria negociar l'agrupació i mancomunió d'aquests serveis, consensuats amb les comarques/vegueries més properes a la "infraestructura pària" podent-se donar l'intercanvi de "cromos". I com que queda per resoldre el "això qui ho paga" i assegurar l'eficiència total del sistema, caldrà certa coordinació a nivell supramunicipal.

En poques i descuidades paraules: no es pot pretendre voler ser capital (del que sigui) i no estar disposat a acceptar les responsabilitats territorials derivades, és a dir, acceptar la part proporcional de les infraestructures que ningú no vol. Qui consumeix més energia, genera més deixalles, té més habitants o turistes, ha d'acceptar més escoles, CAPs, comissaries, però també deixalleries, abocadors, presons i aprendre a estalviar o generar-se un percentatge de l'energia que es consumeix en el terme municipal, etc, etc, etc.

Evidentment cal afinar aquest model aquí deixat anar pel broc gros, però ja enteneu per on va.
Les aglomeracions urbanes creen unes externalitats que ningú no té en compte i que es solucionen amb els "pàries de les infraestructures" que ningú no vol. Cal doncs aprendre a comptabilitzar aquestes externalitats i assumir que si una població creix, les haurà d'incorporar o comercial-les amb altres poblacions veïnes.

Un gòl.lum a l'agència tributària

2005-05-04T16:23:00.000Z

e-noticies.com:
"Una Agencia Tributaria catalana sería sensiblemente más permeable a la influencia del poder político catalán que la Agencia estatal, aumentando el riesgo de utilización indebida -partidista- de los instrumentos impositivos"

Ignacio Ruiz-Jarabo
Exdirector general de l'Agencia Tributaria
Article d'opinió a La Razón
Dissabte, 30 d'abril del 2005
------

Ara entenc perquè és ex director ... :-)
Curiosament aquesta permeabilitat no sembla ser simètrica i depèn de la situació geogràfica de l'Agència dels qui l'administren. Algú recorda els pentinats fiscals selectius dels 80 ? Au vinga !
L'ús dels impostos sempre és partidista perquè els impostos els administren els governs, escollits democràticament i formats per gent d'un o més partits polítics que amb els diners recaptats intentaran, en teoria, posar en pràctica part del seu programa o el que el Parlament els aprovi. Sr. Ruiz, és pitjor l'agència danesa que la russa ? Esteu en contra del principi de subsidiaritat ? Vos i jo sabem que no us queixeu per una qüestió d'incorruptibilitat ni de localització, ans per una afany de retenir poder i no voler acceptar ni que vivim en un món en xarxa i distribuït ni les diferències del regne al qual tan fidelment dieu que serviu.

Un altre Gòl.lum que té por de perdre el "seu" Tresor !
Hisenda sóm tots o només "vosaltres" ?

Es pot ser tan cretí ?

2005-05-04T04:49:00.000Z

e-noticies.com: Ibarra a Maragall: "¿Se puede ser tan cretino?"

El president de la Junta d'Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha qualificat de “cretino” el president de la Generalitat. En una roda de premsa després de la reunió de la direcció del PSOE d'Extremadura, Ibarra ha criticat la proposta de finançament de Catalunya del Govern català i ha dit textualment: “¿No le da vergüenza a quien tiene el 119% del PIB decirle al que tiene el 60% del PIB que ya está bien de acostumbrarse a vivir del subsidio? ¿No le da vergüenza? ¿Se puede ser tan cretino?”.

------

Comentari: Es pot ser tan inútil o cretí per a no saber/voler diferenciar el PIB de la renda per càpita o de la renda disponible ?

PIB = consum + inversió + despesa pública + exportacions - importacions

Au, a llegir una mica: http://www.aulafacil.com/Macro/Lecc-2-macro.htm

Els muts han après a parlar.

2004-09-22T13:28:00.000Z

Al País Valencià, els muts han après a parlar i a Castella l'Esperit Sant donarà do de llengües als funcionaris !

Els antecedents ja els coneixeu, des de finals de la dècada de 1970, la incipient transformació de la dictadura espanyola en un estat homologable internacionalment, va fer tot el possible, "sin que se note el cuidado", per esquarterar la unitat de la llengua catalana i la relació entre les seves comunitats de parlants.

Avui ens trobem en un altre capítol d'aquest serial que en condicions normals no tindria raó de ser. A Internet trobareu un manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua que us aclarirà les particularitats d'aquesta situació.

Ens trobem doncs amb un advocat de l'Estat, evidentment habitant de la capital de l'altiplà i segurament monolíngüe castellà o no catalanoparlant, que basant-se en lleis i mecanismes legals, presenta un informe al ministre Moratinos per tal de demanar a Europa l'oficialitat de les llengües peninsulars. Fins aquí res a dir si no fos perquè en la recerca d'una perfecció que no la pugui tombar cap tribunal davant els previsibles (per què ?!) recursos del partit Popular, ha obviat uns punts clau que si desconeixia, n'hauria d'haver demanat consell. Buscava assolir l'objectiu però no ha tingut en compte l'entorn. Expert en lleis però desconeixedor (o potser no tant ...) de la realitat lingüística i social del País Valencià. En qualsevol cas, i potser amb una mica d'ingenuïtat, acordem el benefici del dubte i donem per ignorància el que podria semblar mala fe.

El manifest http://www.campanyes.org/una_sola_llengua deixa molt clara l'absurditat de la proposta del ministre espanyol, i apunta clarament la via de sortida de l'enrenou on s'ha ficat. Potser en voldrien una que els permetés salvar la cara i treure el peu de la galleda sense fer mullader, però ja no hi son a temps. Quan es governa s'han de prendre decisions racionals i raonades i aquestes poden no contentar a tothom. L'única solució lògica i plausible no agradarà al partit Popular, però tampoc no tenim cap obligació de fer-los la vida més fàcil ni cedir, com si fos la torna d'una suposada conciliació futura, en temes que ells no senten seus i amb els que juguen, jugaran i tornaran a treure quan els convingui.

Perquè ara resulta, que els qui no la parlen mai, els qui no fan res per a protegir-la i divulgar-la, els qui ignoren reiteradament la veu del món acadèmic, els qui han prohibit llibres d'autors del Principat, els qui fan parlar a Ausiàs March en castellà, etc, etc. aquests mateixos, s'interessen pel nom i la presència a Europa de la llengua que mantenen arraconada, oblidada i discriminada, la llengua pròpia del país on ells i les seves famílies van escollir per prosperar. Els muts han après a parlar !

Però aquí ja no podem atorgar el benefici del dubte, aquí tenim tots els nostres dubtes:

Cal dubtar d'una administració que sistemàticament ignora les argumentacions del món acadèmic i que a més a més vol imposar a la comunitat científica els seus propis criteris, sense cap altre argument que el seu parer. Ignoraran també als enginyers de camins que projecten ponts i carreteres ?
Cal desemmascarar i deixar en evidència aquests col·lectius que per afany de protagonisme o interessos de partit, volen dir la seva on no estan legitimitats per fer-ho, bé per ignorància, bé per gana.
Cal desemmascarar els borinots que per afany de protagonisme s'apunten a qualsevol taula o consell que els pugui donar de menjar, una columna on escriure i 5 minuts de televisió l'any sense cap més criteri que els seu flexible parer.
Cal exigir als partits d'àmbit estatal que callin, deixin fer als experts i acatin les decisions que aquests prenguin. I si volen dir res, que escoltin primer als militants que sí en siguin parlants. Què ha de dir el partit Popular de Catalunya als seus companys del País Valencià ?
Cal desemmascarar a qui, havent estat escollit per administrar un país (en aquest cas el País Valencià), crea problemes allí on no n'hi ha i atia l'enfrontament per tal de crear miratges, desviar l'atenció i salvar la cadira.

Només els experts, i fora de qualsevol tipus de pressió política, poden acordar la denominació d'una llengua, un asteroide o un nou virus. Només els usuaris de la llengua, els actius, podrien tenir alguna cosa a dir. O es que ara hem de deixar decidir els polítics també sobre els noms dels colors ?

El món científic i acadèmic també ho té molt clar des de fa molts anys i així es demostra en càtedres, cursos d'idiomes, publicacions i congressos. D'altra banda la indústria ja fa temps que ha escollit, i tant DVDs, mòbils, manuals, etc, empren la denominació "català" per a referir-se a la nostra llengua. Com digué en Villatoro a "De la nit al dia", quins interessos poden portar a algú a tirar pedres sobre la seva pròpia teulada ?

Per què voler regular de iure contra el que és de facto ?

A tot això, de Salses a Guardamar, se'n diu frisar per tocar allò que no sona i, un altre cop, fer del valencià un distractor polític. El bròquil ja s'ha acabat. Si no el parleu, no parleu !

Català o Valencià, una sola llengua (o in pluribus unum).

2004-09-19T10:29:00.000Z

Davant l'al·lucinant proposta del Ministro de Asuntos Exteriores del regne d'España demanant a la Unió Europea que tant el català com el valencià, noms diferents de la mateixa llengua, siguin considerades llengües diferents i de ple dret exposem el que segueix:

Estem d'acord amb el fet que el català, la setena llengua més parlada a la UE, tingui el mateix rang i consideració que qualsevol altra de les llengües dels estats que formen part de la UE. I a més ho exigim.
Hi ha tres exemples -pel cap baix- de llengües europees que es parlen en més d'un estat de la Unió: el francès (a Bèlgica i a França), l'alemany (a Alemanya i a Àustria) i el neenlardès (a Holanda i a Bèlgica (Flandes)) i tenen, en canvi, una única oficialitat.
Només les autoritats lingüístiques amb competència nortmativa sobre le català i el món acadèmic lingüístic poden pronunciar-se sobre el tema. De la mateixa manera que un no cirurgià no pot operar, un no lingüista no té capacitat per parlar ex-càtedra i fer lleis i reglaments que vulneren el sentit comú basant-se amb la paraula dels no experts.
No han de prevaldre els interessos particulars i sectaris davant la lògica, l'opinió dels lingüistes de tot el món i fins i tot dels dictàmens del Tribunal Constitucional.
De la mateixa manera que el govern del regne d'Espanya no va demanar la cooficialitat de l'extremeny, el murcià, l'andalús o el madrileny, tampoc no té cap lògica que demani alhora la del català i el valencià.
L'Estatut del País Valencià reconeix el valencià com a llengua pròpia, pero en cap lloc no s'especifica que sigui una llengua diferent del català parlat al Principat, les Illes i altres terres de l'àmbit lingüístic.

Per això, a través d'aquest escrit, públicament demanem:

La igualtat de drets lingüístics dels ciutadans que parlen la llengua catalana a la EU, en ralació als ciutadans que parlen altres llengües reconegudes com a oficials.
Que independentment de la denominació final de la llengua, decidida pel món acadèmic competent en el tema, es reconegui d'una vegada i per sempre, tant al Regne d'Espanya com a la UE, la unitat de la llengua catalana.

Signa-ho a: http://www.campanyes.org/una_sola_llengua

-fi-

La piràmide del Castillo - o el malbaratament de cabals públics en la construcció de piràmides.

2004-07-11T19:10:00.000Z

El tema ha desaparegut de les primeres planes, les columnes d'opinió i els debats radiofònics, però el govern de l'Estat a través de l'inefable Ministerio de Cultura, el mateix que no defensa les altres llengües patrimoni del regne ni paga el que deu (1), segueix amb una idea nascuda fa uns 20 anys. Malda sense que ningú no li porti la contrària per construir la biblioteca central de la província de Barcelona, una de les darreres que li queden per a completar la col.lecció de biblioteques provincials en cadascun dels districtes en que administren el territori.

Deixant aquí de banda el fet, sembla que definitivament solucionat a favor del sentit comú, de protegir, museitzar i divulgar les restes de la Barcelona arranada per la construcció de la Ciutadella, ens centrarem en el fet de voler construir avui, una biblioteca provincial central planificada fa més de 20 anys.

El Ministerio de Educación y Cultura aportarà, diu El Pais (3 març 2002), 34,19 milions d'euros (5.689 milions de pessetes) de pressupost inicial només per l'edifici, als que caldrà sumar desviacions pressupostàries típiques. Els llibres, no sabem si per estar escrits en català, i el manteniment van a càrrec de la Generalitat i no s'inclouen en aquests 34 milions. Tenim doncs uns 40 milions d'euros destinats a un sol edifici buit, això sí, a sumar a les desproporcionades (per gasives) inversions que l'Estat fa a Catalunya.

Què suposa aquesta milionada ? Ho podem comparar amb el museu, el centre de recerca i la neocova d'Altamira (25,26 milions d'euros, dels que 7,52 van ser pagats pel Ministerio de Cultura) (2) o amb el museu Guggenheim de Bilbao, edifici que costà uns 60 milions d'euros als contribuents bascs, però del que es poguè recuperar la inversió entre 1997 i 2002 al generar aquest una activitat econòmica estimada en més de 775 milions d'euros als que cal sumar 120 milions d'ingressos fiscals addicionals. (3)

A Barcelona no, aquí el Ministerio es deixarà 5 cops el que invertí a Altamira en construir una piràmide buida a fi d'acabar un pla de biblioteques avui obsolet; mig Guggenheim però sense la possibilitat de retorn de la inversió per activitats econòmiques complementaries.

La biblioteca central sembla que ha d'omplir un buit en el número de seients de lectura, en l'oferta de llibres i ser el magatzem de grans col.leccions (entre 250.000 i 600.000 volums segons Europa Press (13/nov/2002) que pressumptament han de disminuir el dèficit cultural de la província de Barcelona, la qual també inclou Berga, Igualada, Malgrat, Vic i Vilanova.

Primer sorprèn que per tal de satisfer les estadístiques província a província es pretengui proporcionar tota l'oferta en un sol punt del mercat. Sorprèn que aquesta sobreoferta pugui realment satisfer la necessitat, bàsicament repartida uniformement segons la distribució de la població estudiant i lectora sobre el territori. Aquesta solució és ineficient doncs no resoldrà el problema i per 40 milions d'euro esta fora de lloc. I més si tenim en compte que els llibres i el manteniment i els sous no entren en el pressupost. Igualment, augmentar el número de volums disponibles via la sobreabundància de llibres en un sol punt (LA biblioteca), tampoc no resol el problema si aquests llibres no poden circular i es demana presentar-se in situ a qui els vulgui llegir.

Que es podria fer amb aquests diners ?
Es feina del govern definir les prioritats, però és deure de l'oposició i si aquests baden dels ciutadans, denunciar els malbarataments quan el govern va errat. I la biblioteca central és un aquests casos.

Que a Barcelona, però també arreu del País, manquen biblioteques i espais i seients per a l'estudi i el treball en entorns tranquils és un fet; n'hi ha prou amb visitar les biblioteques en època d'exàmens o la demanda d'horaris estesos durant les vacances. Però que la biblioteca central provincial sigui la solució està per demostrar.

El pla de biblioteques de la ciutat de Barcelona (4) amb una xarxa de 27 biblioteques tenia un pressupost per al 2002 de 15 milions d'euros. D'aquest pressupost, una meitat es dedicà al funcionament ordinari i l'altra a inversió en nous equipaments. L'any 2001 la xarxa municipal va servir a més de 2'3 milions d'usuaris i va prestar 1'4 milions de llibres. Es a dir, que a Barcelona amb 7,5 milions d'euro es fa funcionar una xarxa de 27 biblioteques de barri i de districte. Això dóna una mitja de 0,27 milions d'euro per biblioteca en funcionament.

La Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona el 2002 (5) té uns 31 milions d'euro de pressupost una capilaritat de 149 biblioteques i 9 bibliobusos i ofereix uns 4 milions de documents a un 90% dels habitants de la província. Això dóna un ratio de quasi 0,2 milions d'euro per biblioteca.

Què podríem fer amb els 40 milions destinats només a la construcció de l'edifici buit de la biblioteca provincial central ?

Té sentit la inversió de 40 milions en un sol edifici buit destinat a biblioteca provincial ?
Té sentit la gran biblioteca provincial en una Societat de la informació ?

No seria més lògic obrir més punts de lectura o estudi distribuïts i més propers a la demanda, ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques i els recursos humans necessaris, augmentar la capilaritat i connectivitat de la xarxa de biblioteques, consolidar el catàleg electrònic unificat i potenciar el préstec interbibliotecari sense cost per a l'usuari amb la possibilitat de poder rebre els llibres dipositats en qualsevol dels centres (biblioteques o magatzems) de la xarxa ?

Benvolguts govern i oposició, no malbarateu els nostres diners i mireu de deixar enrere la lògica de la degeneració de la política hardware (6), la del tall de cinta i placa a descobrir, la de la piràmide a major glòria del faraó (que posa el xec però que oblida que els diners no són seus car només els administra). Quin sentit té avui en dia seguir encaparrats en construir biblioteques "centrals" quan amb la meitat de les recursos es pot satisfer molt millor part de la demanda d'espais de lectura, els llibres en circulació i posar d'una vegada el bit mestre d'una gran biblioteca virtual en xarxa que arribi a tothom ?

Cal anar deixant de banda la política de la piràmide; cal aprendre a administrar ciutadans i satisfer les seves necessitats i no les de territoris dibuixats artificialment sobre un mapa. Guanyar les eleccions no dona patent de construcció de piràmides ans demana treure el màxim profit dels recursos que els ciutadans posen en mans dels administradors.

La nova Societat exigeix un millor ús dels nostres diners i una major i més fàcil circulació de la Informació, i no ens podem permetre enterrar en una piràmide els recursos que potenciaran les bases del nostre futur; el de la societat en xarxa i del coneixement.

--------------------------

(1)
AVUI, 27 de setembre del 2003
"El deute conjunt d'11,1 milions d'euros que el govern de l'Estat, a través dels ministeris de Cultura, Exteriors i Foment, arrossega amb l'Institut d'Estudis Catalans (1,8 milions), l'Auditori (4,5 milions) i l'Institut Ramon Llull (4,8 milions)"

(2)
El diario montañés, 18 de juliol del 2001
http://canales.eldiariomontanes.es/especiales/altamira/not2.htm

(3)
El Guggenheim generó una riqueza de 173 millones en 2003
http://expansionvd.recoletos.es/edicion/noticia/0,2458,433950,00.html
Efecto Guggenheim
http://www.estrategia.net/estrategia/aniversario/ocio.htm

(4)
AVUI, 19 de gener del 2002
Sobre el pla de biblioteques de Barcelona

(5)
Dades 2002 de la Xarxa de biblioteques i bibliobusos de la Diputació de Barcelona.
http://www.diba.es/biblioteques/documentspdf/estadistiques_globals2002.pdf

(6)
Política hardware vs. política software, o Kheops vs. Hammurabi,

Política hardware vs. política software. (o Kheops vs. Hammurabi)

2004-07-11T19:01:00.000Z

16-oct-2003

------------
LAFH - http://enredando.com/cas/cgi-bin/editorial/index.pl
14-oct-2003 - Editorial 393

"¿Qué ocurre? Pues, simplemente, que seguimos preocupados por poner ordenadores en las escuelas (esa sí es una cinta que se puede cortar y una foto que se puede publicar) y no por discurrir cómo se construyen las verdaderas aplicaciones que permiten gestionar conocimiento en red en el sector de la educación."
------------

Les paraules d'en Luis Angel em fan recordar una antiga reflexió sobre el tipus de polítiques que avui es despleguen, i que potser siguin un reflex del que es creu que els votants valoren més. La política hardware (o de la piràmide) vs. la política software (o de l'escriptura).

La política hardware (dels tangibles) desenvolupa accions i estratègies en el pla visible, en coses, edificis, obra publica, etc.

La política software (dels intangibles) es mou en l'espai de les interaccions humanes, de l'ús de les infraestructures, la relació de les persones entre elles i amb el Medi/Entorn (ambient, econòmic, social, laboral, ...) i s'ajuda o aprofita unes infraestructures prèvies.

Les infraestructures condicionen com es desenvoluparà l'activitat humana i la faciliten (o faciliten la catàlisi de les accions i reaccions), però no determinen la seva existència.

Quan els cotxes encara eren un somni i no hi havia autopistes (ni bones carreteres), les empreses invertiren en ferrocarrils per a potenciar el comerç, i abans del ferrocarril, els traginers i els vaixells competien per a portar blat de l'Urgell o del Bàltic. Quan el transport de mercaderies en tren no funciona o ha de perdre uns dies per a canviar d'ample de vies, es busquen alternatives (camions, avió, ...).

I una bona política hardware esta molt bé, les infraestructures son necessàries, sobretot per a no perdre el tren (fer més coses per unitat de temps o fer-les millor), però no son suficients. Ni de bon tros. I aquí es on sovint es troben a faltar 2 coses:

la (o una bona) política software o dels intangibles i
que la política hardware no degeneri vers la piràmide.

Pensant en la política d'intangibles, quina superestructura funcionarà sobre aquesta infraestructura ?
Quin sistema operatiu o quines aplicacions funcionaran sobre aquest hardware ?
Que farem amb els ordinadors a totes les escoles, els pavellons poliesportius a cada poble i barri, la banda ampla a cada casa, etc. si no en trèiem més profit que l'evident de l'ús directe ?

Pot el mercat proveir tot el que pot fer-se sobre una infraestructura ? El mercat oferirà allò que aporti benefici, millor si es amb poc risc, a qui proposi el servei o producte. I això es bo perquè ho farà tan eficientment com pugui. Però qui oferirà serveis amb un baix ROI, alt risc o alta inversió ?

Qui oferirà programari educatiu a les escoles, fòrums de trobada, intercanvi d'experiències, material curricular adaptat al futur amb el que es trobaran els nostres joves ? Qui pot potenciar una xarxa de biblioteques amb un catàleg unificat i préstec a qualsevol lloc del país ? Qui pot potenciar una biblioteca amb continguts electrònics ?

Només una bona política d'intangibles que permeti i doni joc la participació i auto-organització de la ciutadania (proj. Gutemberg, Softcatala.org, Entitats.info, ...) o l'acció de l'administració (Xarxa de Biblioteques) pot proveir el que el mercat pot dubtar a oferir.

Les piràmides (1) son la degeneració de la política hardware, la del curt terme i la que llueix de cara als Media i per tant el que veuran els electors o la que no te en compte l'ús, la racionalitat ni l'impacte sobre els intangibles (Economia, Societat, Medi,...); la que malbarata els recursos públics. I les piràmides poden ser fins i tot boniques i omplir-nos de satisfacció, però quan
altres infraestructures i/o la política software o l'impacte de la mateixa piràmide sobre els intangibles fallen, es qüestió de prioritats i de cost d'oportunitat. El bé personal o del partit vs. el bé comú.

Les piràmides, amb sort i si han estat ben construïdes i planificades, potser duraran més d'alguns termes electorals. Però l'escriptura, la política dels intangibles, la política que no comporta inauguracions ni plaques commemoratives, es la que donarà més i millors resultats a llarg terme. Cal doncs que ens preguntem, si podríem fer el hardware diferent, millor, més
racionalment, de manera que es potenciïn els intangibles.

Els intangibles no es degraden amb el pas del temps, fan la societat més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç; més forta, educada i cohesionada amb resultats invisibles a ulls dels Media (i segurament doncs dels electors) i dels organitzadors de campanyes electorals, però perduren.

Les polítiques dels intangibles han de, sense dirigismes, facilitar les reaccions entre les persones, la connectivitat dels enllaços dèbils (Granovetter i Florida) i per tant la circulació i enriquiment (Wienner) de les idees i la informació sobre les que construirem el futur, millor si es sobre bones
infraestructures que ens facilitin ser competitius.

Cal doncs que:

la política hardware no degeneri vers la piràmide,
que el desenvolupament de hardware tingui en compte els impactes sobre el software i
que hi hagi una política d'intangibles que potenciï i faciliti l'ús de les infraestructures existents, les xarxes distribuïdes, els enllaços dèbils i els radicals lliures.

Les vies romanes vs. el dret romà. La piràmide de Kheops vs. el codi d'Hammurabi (2)

------------

(1) Uns bons i propers exemples de piràmide podrien ser la futura (esprem que no) biblioteca central de Barcelona, el malaguanyat Estadi Olímpic Lluís Companys, encetant un altre cop el mateix camí vers la decadència i abandonament que emprengué a principis del segle XX i del que va ser rescatat a cop de talonari i il·lusió 60 anys desprès. O el faraònic, excessiu i redundant, sense contemplar les solucions locals, Pla Hidrològic del govern espanyol. També el desgavell de la planificació del tren d'alta velocitat, començant la casa per la teulada i amb goteres, es una bona piràmide.

(2) Fa potser un parell d'hiverns, entre Nadal i Reis, vaig poder visitar el museu del Louvre. No era la primera vegada que hi anava, així que el que més em va sobtar no va ser el contingut ans el comportament dels humans allí congregats. Mentre la marabunta lluitava a cops de colze per veure les vitrines amb joies, utensilis i estatuetes egípcies, les sales de Babilònia i en particular el monòlit del codi d'Hammurabi romanien en la soledat i potser l'oblit. Kheops contra Hammurabi, hardware contra software. Un amb els favors del públic i els Media, l'altre oblidat però segurament amb molt més impacte sobre les nostres vides.

Com recolzar un teixit empresarial de PL ?

2004-07-09T13:52:00.000Z

Resposta a la lletra de convit del COEIC demanant idees per a fer crèixer el teixit empresarial català d'empreses de programari lliure.

El teixit empresarial de PL nomes creixera si creix el mercat, intern i extern. Si potenciem primer l'intern, abans altres països no ho facin, estem donant a les nostres empreses una avantatge de sortida que facilitara la seva expansio posterior i la internacionalització. Ajudem així a desenvolupar una industria i economia del coneixement pròpia, que es desenvolupa abans i pot créixer amb menys competència i entrebancs.

Cal doncs desenvolupar el mercat del PL. Sense el mercat no hi haurà empreses; ningú no vol treballar ni fer negoci allí on no hi ha diners ......

1- una Fira, potser substitutiva de l'extint Informat, i d'àmbit europeu, dedicada a les possibilitats del PL dins l'empresa: servidors, bases de dades, ofimàtica, formació, suport client, serveis tècnics, integradors de PL en PCs de venda al public, etc. Es possible que inicialment calgui enquadrar-la dins alguna altra fira de sectors similars per tal d'ajudar-la a enlairar-se. Hauria d'ésser el CeBit del PL.

2- El rol de l'administració com a motor del canvi.
En un mercat tan dominat per un sol proveïdor, Generalitat, Diputacions, Ajuntaments (federacions de municipis i/o consells comarcals) i empreses publiques son un gran referent i tenen un gran poder de compra i per tant d'influència en el mercat:

a- Escoles: Una aposta seriosa amb dates i objectius clarament mesurables per tal d'implantar el PL a les escoles i assegurar-ne l'us, la divulgació i el mestratge. Implantar-ho a nivells didàctic i d'administració dels centres. Com les escoles poden necessitar manteniment i configuracions, això pot ajudar a l'aparició o creixement de petites empreses de configuració i suport tècnic, que a la seva vegada estaran millor preparades per a servir a empreses (sovint molt mes exigents). El mateix pel que fa a petits aplicatius. Es un bon ajut per anar teixint la xarxa del mercat del PL.

b- invertir l'estalvi assolit a les escoles amb la substitució del programari propietari per PL en la formació de mestres en noves tecnologies (Rosa Sensat, AEIC, XTEC, ...) i al desenvolupament de material curricular.

c- Administracions: Substituir prog. propietari per PL. No nomes en el cas ofimàtic, també pel que fa a servidors (bases de dades, gestió, etc). Algunes universitats ja han donat el pas i porten la gestió amb PL. No es podria compartir mes ?

d- Hospitals: no domino el tema, però es possible que al voltant de les grans instal.lacions de SAP i Oracle calguin aplicatius específics. Si tot funciona sobre GNU/Linux, poden caldre aplicacions especifiques a realitzar en entorns PL.

e- encoratjar a les universitats a distribuir CDs amb PL (com fa Alacant) i a incorporar ordinadors amb PL a les aules, biblioteques, etc. Evitar la pirateria a les universitats es passar de propietari a PL.

3- Potenciar l'us de/d'un sourceforge per compartir aplicacions (més productes al mercat). Ajudar així a crear una massa crítica d'aplicacions i solucions que encoratgi a més participació i a la difusió del PL.

4- Assegurar que TOTES les webs de l'administració, ens públics, empreses públiques, etc. segueixen els estàndard i siguin visibles/navegables amb tots els navegadors. No penjar al web (només) fitxers amb formats propietaris (.doc, .xls, .ppt, ...) i abocar-se a l'ús de formats oberts (o com a mínim, oferir els 2 formats).

5- Les primeres "success histories" han de venir de l'administració. El món dels managers de IT es força conservador i no es mouran en massa si algú no ho ha fet abans i ho ha fet amb èxit. L'administració ha de ser LA primera prescriptora del PL a través del seu ús.

6- Ajudar a desenvolupar un "cluster" empresarial al voltant del PL. Un clúster d'empreses que pugui aspirar a competir amb Redmond i Bangalore:

Amb Redmond es pot competir oferint una alternativa de clúster PL seriosa i eficient que esdevingui una referència.
Competir amb Bangalore és fugir de la carrera de la reducció de costos i del que sigui fàcilment deslocalitzable (anàlisi i programació d'aplicacions molt estàndar, anglès, poc valor afegit, ...). Buscant un valor afegit que no es pugui deslocalitzar fàcilment.
En definitiva, no competim amb les mateixes armes pq tenim les de perdre, però hem de buscar l'avantatge i competir allí on els altres no estan preparats.
Un punt important: en un país amb bona infraestructura de xarxa, aquest clúster no te pq concentrar-se tot en un sol punt geogràfic, pot estar escampat o ajudar a dinamitzar comarques amb pocs habitants o amb economies molt mono-cultiu.

7- Fomentar l'aparició de grups d'auto-ajuda que s'animin a escriure "How-to", divulgar-ne l'ús, que s'ajudin mútuament. Dues vies: la del voluntarisme (Softcatala, Bulma, Caliu, sensefils, etc) i la professional. Aquí, programes de ràdio com l'Internauta o altres podrien ser de gran ajuda. El mateix pel que fa a la premsa escrita (Presència, AVUI, Comit, ....). Amb empreses prou grosses dins l'entorn del PL, aquests espais podrien estar subvencionats/pagats.

Be, fins aquí 4 idees pel broc gros que em sembla poden ajudar al sector i si més no ajudar a obrir un debat. Si voleu en parlem més abastament un altre dia.

A reveure,
jordi