Veig en el TL una piulada d'en Ricardo
Galli (@gallir)
Encuriosit vaig a la plana on podem
escoltar un tall d'uns 4 minuts d'un programa de ràdio de la NPR (National
Public Radio) dels EUA on es fa referència al tema i s'apunta a una conferència TED de març de 2002.
En Terry Moore, ponent que ho explica
al TED, argumenta que el fet de que fem servir la X per a assenyalar
la incògnita matemàtica ve del fet que els àrabs usaven la paraula
“sheilon” (alguna cosa)
per a referir-se a la incògnita i l'abreujaven amb la seva primera
lletra [shin].
Fins aquí tot correcte. Però tot
seguit en Moore fa una pirueta dient que donat que l'espanyol no
tenia el so [sh] van convenir en fer servir la lletra grega X
[ki], i d'aquí passà al llatí i les altres llengües europees com
“x”.
Em sorprèn perquè en Moore cau el típic error (península ibèrica =
Espanya = espanyol = castellà) i perquè en català sí tenim aquest
so “x” com “sh” a principi de paraula. Buscant una mica
fàcilment podem trobar que:
- el so “x” [sh] de la paraula àrab “sheilon” (alguna cosa) sí existia en castellà antic, també a inici de paraula. Tot i que a partir del segle XVI la “x” passa a pronunciar-se “j”. Per tant no havien de convenir res.
http://lema.rae.es/dpd/?key=x
http://lema.rae.es/dpd/srv/search?id=genTPtyahD6kw8AJ2P - i també en català.
Trobem doncs dos errors:
El primer, ja indicat més amunt i molt
habitual, és confondre la península ibèrica amb Espanya i d'aquí
amb l'espanyol o castellà. Al segle XI i XII no existia Espanya com
a estat ni l'espanyol com a llengua, i pel cap baix a la península
s'hi parlaven 8 llengües (gallec, lleonès, castellà, basc, aragonès,
català, hebreu i àrab).
El segon és que sí existia el so “sh”
a principi de paraula en castellà, però també en català i
segurament també en les altres llengües peninsulars.
Per tant l'explicació de la TED segons
la qual la X ve a través del castellà i que aquest no tenia el so
[sh] queda invalidada.
I donada la importància dels monestirs
catalans en la traducció i disseminació de textos àrabs i grecs,
no es gens descartable que la “shin” àrab de la incògnita fos
transcrita per una “x” en algun dels monestirs del Pirineu
català. A través del monestir de Ripoll, el scriptorium
més important i amb una de les més grans biblioteques d'Europa, el
futur Papa Silvestre II introduí el zero i l'àbac decimal a Occident.
Bé, acabat d'escriure això veig que el matemàtic Steven Strogatz dóna un enllaç on diu que segons A History of Mathematical Notations de Florian Cajori,
l'explicació medieval no és correcta, i cal atribuir-ho a René Descates, qui en el llibre La géometrie (1637) va començar a emprar les lletres x,y,z per a les incògnites.
L'explicació d'en Moore té unes quantes errades, potser la de l'origen de X també ho sigui fins que puguem saber en quina documentació es basa per afirmar-ho (no l'he sabut trobar en els enllaços que he seguit per a escriure aquesta entrada). Se non è vero, è ben trovato.
L'explicació d'en Moore té unes quantes errades, potser la de l'origen de X també ho sigui fins que puguem saber en quina documentació es basa per afirmar-ho (no l'he sabut trobar en els enllaços que he seguit per a escriure aquesta entrada). Se non è vero, è ben trovato.