Petroli: la pregunta equivocada

Una mala pregunta porta a una mala solució, i això, crec, és el que per una raó o una altre està passant amb el tema de l'increment del preu i la disponibilitat del petroli.

La pregunta que ens fem tots i de la que van plens ens Mèdia és quan s'acabarà el petroli i que farem llavors i si la Societat pot resistir preus tant alts. Articles, anàlisi, debats i algun reportatge. Però el més important, tot i que ho és, no és si el petroli s'acaba d'ací 50 o 100 anys o si el seu preu de mercat assoleix preus astronòmics en 10 anys. La pregunta, crec, ha de ser què es fa quan es depèn, com depenem tots, de proveïdors d'un recurs estratègic venut per un oligopoli o càrtel. Des de 1973, amb la primera crisi del petroli, que estem fent el préssec !

Qualsevol empresari sap què és dependre d'un sol proveïdor de recursos estratègics i com això condiciona, i de quina manera, el futur i viabilitat de l'empresa. Si ho voleu més acadèmic, podem parlar de la matriu de Kraljic.


Els EUA, el Regne Unit i la Xina ho tenen molt clar: el petroli és un recurs estratègic i cal assegurar-se el proveïdor integrant-lo en la cadena de producció. Hi pots establir acords (oleoductes de Sibèria a Xina, etc.) o el pots integrar en la teva cadena tot absorbint-lo via compra, filials o similars, que és entre altres coses el que s'ha anat a fer a l'Iraq o el que s'intenta fer amb Veneçuela, Colòmbia, Angola, Sàhara Occ., etc.


I des d'Europa ens ho mirem i portem 30 anys fent el préssec. Potser ens sembli que Noruega, amb les extraccions al Mar del Nord, ho tingui millor, però no ens enganyem, la llei de la selva no els deixarà gaudir del "seus" recursos tranquil.lament quan els demés vaguin escassos.


La millor manera de deslliurar-se del control dels proveïdors estratègics en oligopoli i càrtel és buscar alternatives, més quan el subministrament d'aquest proveïdor estratègic no serà etern, té data de caducitat força propera i tens competidors molt més fots que tu que no et permetran cap posició d'avantatge. No discutirem aquí ni ara si aquestes alternatives passen pel nuclear (França) o les renovables (Dinamarca). El que vull destacar és que des de 1973 els governs europeus -i en particular el nostre-, amb l'excepció d'uns pocs, no han fet res per a deslliurar-se del sotmetiment als capricis d'un mercat energètic controlat per un càrtel. No s'ha invertit en R+D a la recerca d'alternatives viables a gran escala, ni en el desenvolupament i patents de tecnologies alternatives com tampoc no s'ha legislat seriosament a fi de potenciar tecnologies d'estalvi i de recerca d'alternatives. Motors elèctrics que es recarreguen amb les frenades, motors d'aire comprimit, biocombustibles, aïllament i orientació dels habitatges, arquitectura bioclimàtica, nous processos industrials més eficients, transports públics més capilars i eficients, reducció de la contaminació lumínica, etc, etc.


Els nostres governants, perdó, administradors, es deixen endur pel corrent tot pensant en el curt plaç de 4 anys o 8 a més estirar, un rafting polític que només els fa evitar o esquivar els trams difícils del riu tot deixant-se portar i sense fer res per a governar la barca (país) vers un destí final de travessia. No hi ha o no es veu estratègia a llarg terme sobre on ha d'anar el país ni com hi volem arribar; el joc polític es centra en la tàctica del cos a cos i no es percep cap estratègia de país a llarg terme en àmbits com l'energia, l'educació, la immigració, les tele/comunicacions, la societat en xarxa, etc.


La nostra Societat (empresa) no es pot permetre per més temps seguir confiant el seu benestar futur en uns proveïdors estratègics que els nostres polítics (administradors) mai no podran ni incorporar ni controlar. Si a més a més hi afegim els efectes dels combustibles fòssils en l'atmosfera i que és un recurs no renovable que només pot pujar de preu quan tard o d'hora es faci escàs, estem fent el préssec si no ens busquem alternatives i les posem en pràctica avui de manera urgent.


Es des de la posició de redactor de les regles del joc que té el Legislador, des d'on es pot afavorir la innovació en l'estalvi energètic i en la recerca i implantació de noves tecnologies que ens facin cada cop més independents del petroli. Si els nostres polítics han d'administrar el país i posar les bases de creixement econòmic i social de cara al futur, cal molta més estratègia a llarg terme i menys tàctica política a 4 anys vista.


La pregunta doncs no és quan s'acabarà el petroli i què farem llavors o fins a quin preu estem disposats a pagar el barril, sinó què podem fer avui o de fet, què hauríem pogut anar fent des de 30 anys enrere per a deslliurar-nos, poc a poc però inexorablement, d'uns proveïdors estratègics operant en càrtel en un oligopoli. Fem força tard.